M'aixecava lleganyós el passat dijous. La cafetera estava buida i no tenia suficient temps per permetre que el cafè, solitari, xiulès a la cuina.
Com sempre, feia tard. En aquest dijous gris d'abril m'havien invitat a visitar la tenda de Louis Vuitton situada a la Cinquena Avinguda. Com sempre, feia tard. A les nou començava un tour per la store de la marca francesa de la mà del seu director general.
Arribava tard i em vaig permetre el luxe d'agafar un taxi (sí, crec que amb set mesos he agafat un taxi 3 cops. Nova York és massa cara). Li dóno la direcció al xòfer (57 amb 5a avinguda si us plau) i em pregunta si vol que passi per Central Park. Mig adormit i sense saber que contestar, li dic que no.
El taxi groc deixa a la dreta la senyal de Central Park i instantàniament el taxista li comenta al passatger que s'ha equivocat amb l'elecció: que el més ràpid era passar per dins del parc. Només sentir això, l'usuari poc habituat a aquest mitjà de locomoció, es cabreja i li diu al taxista perquè no li havia dit això abans. Al que l'altre li respón en que no ho sabia del cert.
"Dos no discuteixen si un no vol", diu la dita. Així que em protegeixo tot obrint l'iPod i em poso a escoltar música. Embotellament a la cinquena avinguda. Des de la finestra veig com els vianants m'avancen de manera desesperançadora. "Escolti, vol passar per dins de Central Park?", es la frase que taladreja mentalment el cervell.
Nou i quinze minuts. Arribo a la botiga. Pago el taxi. Entro amb els meus texans desgastats, les meves bambes Puma i m'adono que no vaig vestit per l'ocasió. Rodejat de vestits impossibles, de dones amb surplus de botox, de maletes immaculades amb la gràfica LV un se sent absolutament fora de context. Ni els comentaris irònics dels meus amics m'ajuden a desconnectar:
- Escolti, vol passar per dins de Central Park? Entre camises, corbates, sabates i ulleres de sol, la pregunta del taxista continua acaparant l'atenció del meu cervell. Em pregunto per què.
De cop Central Park canvia per la muntanya de Gardeny i el taxi de color groc per un Seat Málaga de color blanc. La Cinquena Avinguda agafa la forma del Passeig de Ronda i jo rejuveneixo quinze anys. La pregunta del taxista es transforma amb una esperança del meu pare, quan tot anant per aquesta via de la capital de Ponent, es desviava pujant per Gardeny per saltar-se un semàfor que segons sembla, feia del vermell la seva bandera.
En una hora s'acaba la visita. Mà amb mà m'acomiado del director general i surto al carrer. Amb ulls oberts observo com una colla de japonesos surten de la botiga amb bosses plenes. Veig el meu reflex a l'aparador i en ell descobreixo la mirada innocent d'un noi de deu anys amb un paquet d'avellanes que pregunta al seu pare:
- realment n'avançarem més si passem per Gardeny?
