Teaser 1: Vicky, Cristina, Barcelona

Bueno, hoy he ido a ver la última película de Woody Allen y estoy emocionado. La película es esplendida....
Son las 2.37 de la noche y no me da tiempo para escribir la crítica pero simplemente diré que ya está bien que los españoles/catalanes hagamos el ridículo criticando sin sentido. La peli de Woody Allen es buena, muy buena... pero claro... como todos criticamos que si el Ayuntamiento de Barcelona dio dinero, que si la Generalitat hizo el rídiculo, que si Woody Allen simplemente retrata lugares turísticos de la ciudad, etc.... Lo diré claro y de manera vulgar: todo esto me la "suda" después de haber visto esta película y de haber escuchado los aplausos del público americano en un multicines de Times Square.
Mañana habrá crónica de la peli, esto simplemente es un teaser.

La Papallona

365 dies continuen pesant al calendari dels records d'Estats Units pero la setmana de la Orientation a la Universitat d'Indiana ho fa amb sobrepes.

La setmana d'Orientation, mes que per orientar-me va servir per descobrir i coneixer gent autenticament meravellosa. Em refereixo als 50 companys de beca. Compartir taula amb gent totalment diferent de tu, descobrir que hi ha gent que sap molt mes que tu, que es dedica a una disciplina absolutament contraposada pero que comparteixen la mateixa il·lusio i pors, es dels records que no s'esborren.

Arribava a Indiana encara amb la ressaca del viatge de Grecia (quatre dies despres d'arribar d'Atenes agafava un altre vol que m'acomiadava per un llarg temps del Mediterrani), pero una papallona va ser la responsable de donar-me la benvinguda als Estats Units.

Va ser a Indianapolis, una ciutat al mig del no-res, que te un jardi botanic on la principal atraccio son les papallones. Insectes voladors de tots colors, races i formes sobrevolaven els caps de tots nosaltres.

Mentre caminava em vaig adonar que un d'aquestes papallones s'havia agarrat als meus pantalons...

(si, aquesta es la papallona i aquesta, la meva cama. fotografia gentilesa de la gran Irenka)

Doncs be, si vam estar uns quaranta-cinc minuts tancats, la papallona no volia marxar, em posava a caminar i ella seguia alli, agarrada. Va arribar el moment de tornar a l'autobus i un operari va separar la papallona dels meus pantalons.

Ho se, parlar de papallones no es segurament la cosa mes cool de la que un pot parlar. Es mes, a molts els hi pot semblar hortera pero tot just avui, quan estava llegint a Central Park "Tokyo Blus" d'Haruki Murakami, una papallona s'ha col·locat sobre la coberta del llibre.

Se que les papallones viuen pocs dies, pero m'agradaria creure que era la mateixa papallona que m'indicava que he de fer tot el possible per quedar-me uns quants mesos mes als Estats Units.

Comença el compte enrera.

Post numero 400: avui fa un any

Nervis, nervis, nervis.
Sopar sorpresa de comiat dels meus amics de Barcelona.
Adeus tenyits amb una certa sensacio de por i d'incertesa.
Sis del mati.
Dos dies sense dormir.
Agafo un taxi que em porta a un aeroport del Prat que s'aixecava amb estres.



Cua interminable al mostrador d'Iberia.
Facturo.



Em trobo a la Montse, la Laida i en Marti.
Ens fem unes fotos.
Mentre ells s'acomiaden dels seus pares que els han acompanyat a l'aeroport jo tinc un moments de solitud. Em noto mes sol que mai, sense tenir a ningu a qui abraçar i dir que tinc por. No se que m'espera a l'altre costat de l'ocea. Dubtes, dubtes i mes dubtes. Faig be de marxar?
Havia desitjat durant dos anys marxar als Estats Units. Ho veia com un projecte gairebe irrealitzable i ara que estava a punt de materialitzar-ho, m'acolloneixo. Em torno a notar sol fins que la Montse, Laida i Marti venen cap al control de seguretat.
M'escorcolla la policia.
Anem a la porta d'embarcament.



Pugem a un avio.
Escala a Madrid.
Creuem un ocea.
Arribem a Chicago.

Comença una aventura.



(continuara)

La meva amiga Eli

Avui m'he retrobat amb aquesta fotografia i molts records, la memòria inconscient, com diria Proust, han emergit sense necessitar d'una magdalena que ens transporti olors infantils.
He recordat el pis del Carrer Rosselló, més endavant el del Carrer Còrsega... la festa de comiat que em vas organitzar el 12 d'agost, el dia abans que comencés la meva aventura oceà enllà... després la memòria m'ha traslladat a la ciutat del campanar que elogiava Màrius Torres i he recordat com a primer de BUP va començar la nostra amistat, tacada pel fang d'un dia plujós. Teníem 13 anys, aviat en farem 26 (tu una mica més tard que jo)... t'has fixat... mitja vida sent amic teu Eli.
Avui a NY me n'he enrecordat de tu. Et trobo a faltar. Gràcies per tot cuca!

Ya está

Pus sí... ya está... cinco meses de trabajo, media hora de emisión and c'est fini. Llega el momento de dar las gracias a todas las personas que me han ayudado:

- Jaume, Miguel, Cesc, Ramon, Xavi, Guillem... gràcies per donar-me uns quants dels vostre minuts.

- Marga, Alba, Clara, Leo, Marta, Marc... als de LocaliaTV, gràcies per confiar amb mi novament.

- A la gent del Institut del Ramon Llull, del Catalan Center @ NYU, a la gent del Mercat, a la del Taller de Músics, a la Cia Cesc Gelabert i Metros, a la Laura, a la gent del MET.

- To my classmates and teacher (Deanna Kiemmel)... thank you guys for your support and advice, and for sharing with me your experiences in that amazing semester

- Als New Yorkers: Elvi, Cristian, David, Miquel, Bernat, Julio, Nori, Cid, Emma, Puy, Josep, Llorens, Lior, Mijhal,...

- Als becaris "caixeros" per donar-me el seu suport malgrat la distància/ a los "caixeros" a pesar de la distancia que nos separa

- Al meu sponsor. Sense el seu ajut, no hauria estat possible la meva estança a NY ni aquest documental

- A tots els bloggeros que m'heu ajudat a pulir el documental amb els vostres comentaris i a tots els que me l'heu promocionat.

- A la gent de la SER: Crisol, Josep Maria, etc... (Irenka, l'entrevista va anar MOoOolt bé, m´ho vaig passar molt bé malgrat estar adormit ;)

- A la Marisol i a la Pili, gràcies (és la millor paraula que ho resumeix tot)

Bueno, seguro que me dejo a alguien... no es mi intención ;) La verdad es que estoy emocionadísimo y muy agredicido.

Por eso, quiero dedicar este docu a las personas más importantes de mi vida:
***pares, germana, ja us vaig dir que estava dedicat a vosaltres. Gràcies per la vostra confiança i pel vostre suport***

Aquí tienen las cuatro partes del documental ;)

Demà

Per als de Barcelona...

demà (dijous) a les 12'30h m'entrevistaran a l'hora L (cadena SER) per parlar del documental que ja s'estrena demà

Flyer

He hecho este flyer...para hacer un poco de publi.. feel free de copiarlo, enviarlo, etc :)

Retorn

Diumenge. 4 de la nit. SMS avisant del taxi que m'espera per portar-me a l'aeroport. Comiat d'ascensor, records vius. Tancament de portes i segellament d'aventures juvenils. S'acaba el joc de nens.

Diumenge. 4 de la nit. La ciut de Barcelona no existeix un diumenge a les quatre de la nit. Carrers buits i un taxi groc i negre travessa la diagonal. A l'esquerra deixem l'Illa Diagonal, passem Zona Universitària, creuem el Worl Trade Center de Cornellà i em trobo a l'ascensor.

Aeroport buit. Drap mullat que prepara l'acer. Dona de fer feines que es passeja amb moviments sonàmbuls per un aeroport del Prat cristal·lí. Embarcament. Cinturó col·locat. Cap repenjat a la finestra. Descans.

Amsterdam. 2 hores d'espera. A la Gate m'agito al terra recolzant el cap a la meva bossa. Passo el control de seguretat. Pujo a l'avió, propera estació: aeroport de Newark.

7 hores i mitja d'aviò. Canvio de continent i guanyo 6 hores. Cues d'immigració. Com sempre agents antipàtics que em criden primer per parlar amb mòbil i després per bloquejar una porta quan no hi havia ningú més en aquella terminal de New Jersey. Segon control rutinari. Pateixo perquè no em diguin res de les avellanes i ametlles que la mama m'ha amagat a la maleta. Em pregunten si porto carns o llavors. Menteixo.

Passo el control de seguretat.

Agafo un autobus.

Agafo un metro.

Arribo a casa. La veig més lluminosa que de costum. M'assento al llit. Desfaig la maleta. Vaig a comprar.

Escric aquest post.

Vaig a dormir.

Demà començo classes i dimecres pràctiques.

Made in NY - Miguel Poveda

Aquí tenéis a Miguel Poveda, otro de los protagonistas del documental. Entrevistarlo fue like a dream come true.

Mercat

Quedan dos días para que se presente el docu. El reloj impasible va contando los segundos que quedan. Y servidor está de los nervios. Otro protagonista, Jaume Reixach y su restaurant "Mercat".

Ya tengo título: "Made in NY"

(imaginaros que dice... no tiengo tiempo de hacer otro render jejeejejeje)

Pintando con Bach

Nuevo protagonista del documental que ya entra en la cuenta atrás (jueves lo presento en clase y se proyectará a finales de mayo en BCN). En este vídeo presento a Xavier González, pintor.

Sant Jordi a Barcelona

Os presento a mis 3 EEE: Eric, Eva y Eli

El lunes era Sant Jordi y no podía estar con ellos. Pero internet nos permite estar en todos los sitios... con un día de retraso la triple E recibió mi libro de Sant Jordi ;) Me gusta verlos tan sonrientes y guapos ;)

El meu primer discurs

Es fa rar.. el pròxim 31 de maig hauré de fer el meu primer discurs. Serà a Lleida, a l'Auditori Enric Granados. La veritat és que sempre m'ha fet mandra això dels discursos però en aquesta ocasió no podia dir que no.

La proposta va venir de la mà del director de l'IES Màrius Torres, Josep Maria Forné. Ni dir que em va fer molta il·lusió que pensés amb mi. Crec que li dec molt al Màrius.

Casualitats de la vida: llegint aquest text tancaré un cercle: com a estudiant vaig llegir (juntament amb una noia que es deia Mercè), ara farà nou anys, el discurs dels estudiants de COU. Ara els papers s'han intercanviat. Volen que expliqui les meves vivències però no sé, jo encara em considero un estudiant. He d'aprendre molt encara.

El discurs (teòricament) començarà així:

Crec que estareu d’acord amb mi si us dic que hi ha dies i dies. Dies que desitgem que s’acabin el més ràpid possible i dies que no volem que s’acabin mai. I és que avui és un d’aquests dies. Avui és un dia molt especial per a mi ja que em retrobo amb moltes memòries. Com sabeu la memòria, o millor dit, “les memòries” estan composades per un material tan fràgil que fa que sigui particularment senzill el desvirtuar-les i el deformar-les.
El cineasta francès Chris Marker ens deia en un documental meravellós anomenat “Sans Soleil” que els humans no recordem sinó que rescrivim els nostres records. Crec que Marker no va mal encaminat: la memòria és un material tremendament fràgil. Per això jo sempre he desconfiat de les persones que únicament usen el passat per justificar els seus pensaments.

“T’ho dic jo que tinc més experiència que tu” és una de les frases que hem hagut de sentir més cops i impotents tots hem hagut d’abaixar el cap i renunciar al nostre dret d’equivocar-nos. La veritat és que jo no sabia com contestar a les persones que usaven la seva experiència com a paradigma de veritat absoluta fins que Salvador Escudé, professor de català d’aquí a l’Institut, ens va fer llegir a Joan Fuster. L’escriptor valencià ens avisava que questionessim aquelles persones que ens diuen que tenen més experiència que nosaltres ja que el que segurament tenen, segons Fuster, és una única experiència repetida fins l’eternitat.

Per això jo avui no us vull donar cap consell ni parlar de les meves memòries. Les memòries són personals i, com us he dit, falsament manipulables. Crec que no us mereixeu que jo estigui aquí per dir-vos com trobo a faltar la boira blanca que corona el campanar de la Seu Vella en un matí d’hivern. Avui no vull parlar de mi però ja us aviso que en plena època de postmodernitat artística, és probable que em succeeixi el mateix que al protagonista de “París No Se Acaba Nunca” de Enrique Vila-Matas a qui una conferència se li va acabar convertint amb una autobiografia.

Un Altre Tastet

Así empieza la pieza centrada en el coreógrafo Cesc Gelabert del documental que estoy preparando sobre Barcelona y Nueva York.

Memoria I: El gust de les avellanes

Amb tu vaig descobrir el gust de les avellanes. En un paisatge d'ametllers i d'oliveres tu m'oferies un pot d'avellanes cada cop que et venia a veure. La teva filla avui ha fet una cosa similar. Ha seguit la tradició que tu vas iniciar quan jo era un nen de vuit anys. I és que avui, a Nova York, quan són les cinc de la tarda estic recordant-te i menjant avellanes.

I és que avui a Nova York, està plovent. Llegeixo que les autoritats municipals temen que el Hudson es desbordi. Em fa ràbia no poder-t'ho explicar. Em fa ràbia no poder compartir amb tu tot el que m'ha passat aquí. Em genera molta tristesa encara avui que una nit de dilluns marxessis. Avui menjo avellanes i el gust del fruit sec m'ha tranportat molts records.

... recordo els vint-i-cinc minuts de corbes, el canvi de paisatge que els meus ulls admiraven. La transfiguració del color: del verd al groc. Del regadiu a secà. De l'esplendor dels presseguers a la calma centenària de les oliveres.

Diuen que la memòria és fràgil i que els éssers humans, més que recordar, construïm records. Avui la memòria involuntària, com crec que la va definir Proust ha emergit. Avui no menjo una magdalena però és que avui t'he vist entre els carrers d'un Harlem difuminat per una pluja intensa de primavera.

I és que sí. Avui t'he vist. Tu sempre em deies que notaves com creixia malgrat la teva retina només et deixés percebre retalls de realitat. Però l'important era que tu volies veure, volies veure i viure i això estava escrit en la teva mirada.

Avui el sol no sortirà a Harlem. El riu Hudson potser es desbordarà però no t'ho podré narrar. Tampoc et podré explicar que més tard, quan la pluja hagi minvat, agafaré un tren exprés de color metal·litzat i que aniré a Greenwich Village on hi ha la meva universitat. Avui tampoc et podré comentar que he menjat avellanes i que t'he recordat. Avui no et podré dir tot això perquè no hi ets. Agafaria el telèfon i et trucaria però els tons del telèfon ressonaran buits en les parets d'una casa de les Garrigues. Avui et voldria dir moltes coses però me les he de guardar. Espero algun dia poder-te-les explicar.

John Cameron Mitchell

Hoy ha sido el día. 12 personas. 2 horas de Master Class con John Cameron Mitchell. El tema de la clase: la transgresión.

Ojos azules, pelo gris, sonrisa tímida. Así se ha presentado el director de cine a la clase. Ha entrado, ha saludado y ha dado la mano a sus alumnos por un día diciendo:

- Hi, I'm John
- Hi, I'm Xavier
- Ou! Hi Xaviens!(sic) Please to meet you...

Han sido dos horas interesantísimas. Nos ha explicado el proceso de creación de su último film, "Shortbus" que se presentó en el pasado festival de cine de Cannes. Nos ha hablado del reto que supone el trabajar con actores no profesionales y de lo gratificante que puede resultar la improvisación fílmica si está bien llevada.

Estando muy nervioso le he preguntado sobre el concepto de la transgresión. Sobre qué pensaron sus padres cuando lanzó "Hedwig" o "Shortbus", que me diera consejo sobre que hacer cuando uno se siente como un extraterrestre en determinados ambientes.

Él ha respondido lanzando una pregunta al aire: por qué estais en Nueva York? Mitchell ha remarcado la necesidad de huir para transgredir pero ha resaltado una palabra: la honestedad. Si uno está seguro y es honesto con lo que uno hace, ya puede sentirse E.T, que algun dia llegará la nave espacial que lo devuelva a casa.

Regalar espais

Una de les coses més boniques que un pot fer és regalar un espai. En plena època consumista, regalar una vista o un petit parèntesi de llibertat en el que el sol dibuixa una línea diagonal a les sis de la tarda pot esdevenir el més preuat dels records.

Nova York t'ofereix la possibilitat de regalar molts racons. De regalar i de que te'ls regalin. I és que la ciutat dels grans gratacels té molts petits espais per descobrir. Molt sovint són llocs que passen desapercebuts darrera del bullici de taxis grocs, d'executius amb sabates italianes i d'executives amb vestits de dissenyadors italians. Per exemple al carrer 57, molt a prop del Carnegie Hall en el que va debutar per sorpresa una jove Montserrat Caballé, s'amaga darrera d'una petita cortina, d'entre el marbre i el luxe de l'hotel Le Meridien, una de les hamburgueseries més autèntiques de la ciutat.

Diumenge vaig regalar aquest espai a un amic de Barcelona que estava de visita a Nova York. Sembla que les hamburgueses d'allí li devien agradar molt ja que ahir em va trucar preguntant-me exactament on estava. En Guillem volia regalar aquest espai als seus companys de viatge.

Tu regales un espai, l'altre el regala a un altre, aquests altres ho fan a uns altres tot construïnt una cadena perfecta.

Una amiga em va regalar al setembre, tot just arribar a Nova York, aquest espai. Es tracta del lloc on es va gravar l'escena final d'una pel·lícula maquíssima: "Smoke", escrita per Paul Auster i dirigida per Wayn Wang.



Regalar un espai té això: sempre que he tornat al Barney Greenhas me n'he recordat d'ella. I es que com diu Antonio Muñoz Molina a "Ventanas de Manhattan".

En el lugar estará siempre quien nos lo descubrió y el momento de nuestra vida en el que gracias a su mediación lo conocimos.

Periodistes de Segona

"Ciudadanos de Segunda" es un reportatge emés per Telemadrid el passat dilluns i produït per ElMundoTV. Reconec que només he vist vint minuts ja que no he pogut aguantar més. En veure'l m'ha entrat molta ràbia, molta tristesa però sobretot, molta decepció.



*** Decepció per veure com algunes persones no entenen que informar requereix uns mínims: veracitat, rigor, el contrastar fonts, etc
*** Decepció per veure com una televisió pública com Telemadrid financiï i emeti una producció com aquesta en la que el concepte de "balança" brilla per la seva absència.
*** Decepció en veure la forma falsament moderna d'aquest documental. No n'hi ha prou amb posar música de Massive Attack i accelerar la imatge per ser contemporanis (si es que s'hi vol ser).
*** Decepeció per veure com hi ha cervells que només pensen en crispar. Crec que els periodistes i els gestors de les televisions haurien de ser conscients de la responsabilitat que tenen a l'hora de formar l'opinió pública (i una televisió pagada pels ciutadans com Telemadrid ha de portar aquest pensament a l'extrem)
*** Decepció en veure aquesta Espanya que no entén que el multiculturalisme i la diversitat són uns béns a preservar

No sé, però crec que entre tots, hem de defensar amb petites accions la democràcia. Fa poc vaig sentir a l'Antonio Muñoz Molina dient al Cervantes de Nova York que la democràcia a Espanya està en la corda fluixa i que es feina de nosaltres, els ciutadans lliures, de defensar-la fent petites accions que d'altra banda ajudin a rebaixar l'ambient de crispació. Com per exemple el que s'ha presentat avui a Madrid:
+++ llegir notícia.
+++ signar manifest.

Cap de setmana de Pasqua

Com que hi havia alguns malpensats que no em creien que el cap de setmana de Pasqua havia estat gravant exteriors a Nova York passejant-me amb un marc blau i amb un cavallet aquí hi ha la prova...

Inauguració de l'Exposició Barcelona and Modernity

Aviat farà un mes de la inauguració de l'exposició "Barcelona and Modernity" que es pot veure fins al 3 de juny al Metropolitan Museum de Nova York. En aquest vídeo que forma part d'un documental que estic preparant, podreu copsar l'ambient que es va viure en aquest dia màgic en el que la cultura catalana es va reivindicar sense caure en el fals parany del victimisme

La música, com no, és d'Enric Granados.