12/30/2008

Últim dia de l'any, última dia de Localia


Nova York, 31 de desembre de 2008.

Acaba l'any i arribo a l'últim post de l'any 2008. Un post que vull dedicar als companys de Localia Televisió. Com tots sabeu la cadena local del grup Prisa se n'anirà a negre avui, emportant-se pel davant les il·lusions de molts dels seus treballadors.

Que un mitjà de comunicació tanqui no és motiu d'alegria sinó tot el contrari. Ens agradi o no, l'accés a la informació és una de les poques garanties democràtiques que tenim com a societat lliure.

Localia tanca i jo estic a l'altre costat de l'Atlàntic. Impotent. Sense poder abraçar als meus amics. La bola de Times Square marcarà la fi de l'any 2008 però jo ara tinc el meu cap a Viladecans.

Sempre recordaré la trucada d'una desconeguda, la pregunta si m'agradaria treballar a Viladecans, la pregunta mental de "Viladecans, i això on cony està", la primera entrevista laboral, la sala d'edició de color verd, els nervis de la primera vegada davant d'una càmara, la meva primera realització, el canvi de Viladecans a Barcelona, el dia de les eleccions, els premis de la Diputació, la gravació de El Visitant amb la Clara Llensa i la magnífica Lola, la taxista, els MicroTV, etc...

Records i més records i jo no puc estar més agraït a una persona que sempre ha confiat amb mi i que, sense ella, mai hauria tingut la beca de la Caixa. Sí, la Marga Baró (directora de la televisió) és part responsable de la meva aventura als EUA. A ella li dec tot professionalment. A part de tenir un dels cervells més creatius dels que m'he trobat, la Marga és una magnífica persona. Coneixem moltes persones al llarg d'una vida... moltes passaran de llarg i unes poques, les elegides, es quedaran. Jo sé que la Marga es quedarà i només desitjo que algun dia puguem tornar a treballar plegats.

Localia tanca i el meu record va cap als companys del servei de realització, continuïtat i só; als de producció (Maria Riba); als dels serveis informatius; als companys de La Graderia; etc... Localia tanca però l'amistad va més enllà d'una carta d'adjust. Localia tanca però jo puc dir amb tota certesa que la família Localia està al meu cor.

A tots ells, i a tots vosaltres, us desitjo un molt ban any 2009.

x.

12/29/2008

Lo mejor de 2009

La mejor canción



Viva la Vida - Coldplay

La segunda mejor canción



Paper Planes - M.I.A

Mejor VideoClip



"My Drive Through", Converse by N.E.R.D., Santogold and Julian Casablancas, produced by Pharrell

Mejor película



"Encounters at the End of the World", Werner Herzog

Mejor película (II)



"The Reader", Stephen Daldry

Mejor película (III)



"Slumdog Millionaire", Danny Boyle

Mejor película (IV)



"Milk", Gus Van Sant

Mejor Musical



"Gipsy"

Mejor Serie de Televisión



"Fringe", J.J. Abrahms

Mejor Momento Televisivo



Katie Couric entrevistando a la candidata a VicePresidente, Sarah Palin

Mejor Momento Televisivo (II)



Tina Fey interpretando a Sarah Palin en "Saturday Night Live"

Momento político



Discurso de Obama tras las elecciones

Mejor Libro



"Reborn", Susan Sontag

Mejor Edificio



Bird´s Nest - Herzog & Meuron - Beijing

Mejor Edificio (España)



CaixaForum - Herzog & Meuron - Madrid

12/28/2008

Post 787: Una Situación Kafkiana

Escribo el post número 787 (número cap-i-cua)

El 23 de diciembre, dos días antes de Navidad, decidí comprar las obras completas de Kafka.
Hoy, domingo, me levanté con ganas de Pancakes y salí al supermercado a comprar la masa. Eran las 10 de la mañana. En el exterior del edificio había un señor con un paquete de amazon en la mano. No llevaba el típico uniforme de mensajero de FedEx o UPS. Al encontrármelo me pregunta mi nombre: Menós, le digo. El mensajero con traje de domingo chequea la etiqueta y me dice: esto es para ti y me entrega el paquete. Medio dormido veo al señor como entra en un coche normal, ni FedEx, ni UPS ni USPS y desaparece al girar la esquina.

Con el paquete de amazon en la mano, me voy al supermercado, compro los pancakes. Llego a casa y lo abro. En su interior: las obras completas de Kafka. Creo que no hay mejor manera que empezar a leer Kafka, hoy ya he tenido el preámbulo.

12/23/2008

787: Lento (Julieta Venegas)



Si quieres un poco de mi
Me deberias esperar
Y caminar a paso lento
Muy lento

Y poco a poco olvidar
El tiempo y su velocidad
Frenar el ritmo, ir muy lento
Mas lento

(CORO)

Se delicado y espera
Dame tiempo para darte
Todo lo que tengo

Se delicado y espera
Dame tiempo para darte
Todo lo que tengo

Si quieres un poco de mi
Dame paciencia y veras
Sera mejor que andar corriendo
Levanta el vuelo

Y poco a poco olvidar
El tiempo y su velocidad
Frenar el ritmo, ir muy lento
Cada vez mas lento

(CORO)

Se delicado y espera
Dame tiempo para darte
Todo lo que tengo

Se delicado y espera
Dame tiempo para darte
Todo lo que tengo

Si me hablas de amor
Si suavizas mi vida
No estare mas tiempo
Sin saber que siento

(CORO)

Se delicado y espera
Dame tiempo para darte
Todo lo que tengo

Se delicado y espera
Dame tiempo para darte
Todo lo que tengo

Carreró Sense Sortida

12/21/2008

Nadal


La fera de Manhattan respira cristalls de gel engalanada amb uns llums de Nadal que brillen amb menor intensitat que en anys anteriors. "Next Stop: 145th Street" crida el conductor del tren. És dilluns. Són les 8 del matí i queden dues setmanes perquè s'acabi l'any. Això vol dir que estic d'aniversari.

Next stop "125th Street" sento pels altaveus però amb els ulls ja closos veig com aterra un avió a un aeroport que es diu Kennedy. Talment una successió de fotogrames infinits veig un primer pla d'uns ulls molt oberts i un contraplà d'una ciutat plena de gratacels amb finestres il·luminades.

El tren platejat continua corrent per les artèries subterrànies de Manhattan mentre el dolç somni del record travessa el meu cervell. L'arribada a l'alberg del carrer 103, les primeres entrevistes a les Universitats, la sensació d'estar perdut, les olors de Chinatown, les garlandes de Little Italy, l'arbre de Rockefeller Center, els aparadors impossibles de Bergdorf Goodman, la nit il·luminada de Van Gogh del MoMA, el "studiolo" del Metropolitan Museum, els Vermeer de la Fritz Gallery,... imatges i més imatges transcorren a una velocitat directament proporcional a la del metro. Em desperta un altre cop el conductor: 59th Street. Colombus Circle.

Portes tancades, next stop 42nd Street – Times Square. El tren comença a agafar velocitat mentre a l'exterior, sobre l'asfalt irregular de Nova York, les pantalles multicolors de Times Square continuen defensant la vigència del capitalisme en temps de recessió econòmica.

Del carrer 42 a Penn Station, la pròxima estació, no hi ha massa distància. Un minut després les portes es tornen a obrir i passatgers anònims surten i entren del tren talment en la pel·lícula ¨The Crowd" de King Vidor. La memòria fràgil em transporta ara a l'any 2007. En el somni ja no hi ha personatges anònims sinó cares molt conegudes: pare, mare i germana arriben a Nova York a celebrar el nostre primer Nadal a la ciutat. En els seus ulls veig que venen disposats a que Nova York els influenciï.


Amb el dolç record del millor Nadal de la meva vida arribo a una estació coneguda: 14 Street. Sé que si baixés del tren, pugés les 10 escales i caminés un bloc cap a l'est arribaria a la meva universitat. Però no ho puc fer: ja fa quatre mesos que em vaig graduar. El tren abandona l'estació i me n'adono de com trobo a faltar la meva Universitat.

West Fourth crida el conductor. Aquesta és la meva estació. Em poso els auriculars, sona Coldplay, surto al carrer i camino cap a l'Oest. Agafo Carmine Street, creuo la setena avinguda i el carrer Hadson i l'olor de la xocolateria que hi ha al costat de la meva oficina posa un punt de dolçor a l'amargor de l'anar a treballar.

Obro la primera porta, Coldplay continua sonant, obro la segona porta i dic bon dia al recepcionista qui em respon dient que hi ha un paquet per a mi. Me'l dona. En el llegeixo Correus i una cal·ligrafia molt familiar em trasllada a Sudanell, el meu poble. És 25 de desembre. Acabat el primer i segon plat arriba el moment dels postres. Amb ulls d'infant espero que la mare obri el paquet de torrons que a mi m'agraden.

Amb nervis obro el paquet groc i els ulls d'infant reapareixen. Són les nou del matí. Estic a l'oficina de Nova York però el veritable Xavi es troba amagat darrera d'uns ulls blaus que emocionats diuen "gràcies" a les dues persones més importants de la seva vida: els meus pares.

A ells, a la meva família i a tots vosaltres, us desitjo un molt Bon Nadal i un pròsper i feliç any 2009.

12/19/2008

Hoy he escuchado (II)

Una redonda equivale a dos blancas
Una blanca a dos negras
Una negra a dos corcheras
Una corchera a dos semicorcheras
Una semicorchera a dos fusas
Una fusa a dos semifusas

Hoy he escuchado como una semifusa se fundia en silencio

12/18/2008

Post 778: Hoy he escuchado

Hoy en el metro he escuchado como una nina ciega le preguntaba a su mama como era SantaClaus