Montoliu de Lleida

Amb "E" de Lleid[e]

Pot una campanya de màrqueting arribar a fer-se pública gràcies a la força del facebook i de l'internet 2.0? Pot un disenyador gràfic reinventar l'esperit d'una ciutat tot donant-li un toc modern sense renunciar a les seves tradicions?

La resposta és sí i es troba aquí:




Dissabte passat un grup de lleidatans desplaçats a Nova York em van comentar la iniciativa de'n Julio Estrela i ahir la meva amiga Glòria em va enviar el link d'aquest group creat al facebook i que promou l'oficialitat d'aquesta campanya de màrqueting.

Senyores i senyors, aquesta campanya ha de veure la llum. És realment extraordinària i seria una pena que quedés al calaix dels projectes mai realitzats. "E de Lleida" li senta com anell al dit a la ciutat ja que no només li dóna un toc de modernitat a una ciutat que necessita projectar el seu esperit creatiu sinó que juga i reinventa les tradicions i símbols que han donat caràcter a la ciutat (caragols, fruita, Indibil i Mandoni, la Seu Vella, lo Marraco, etc.)

La gràcia del disseny d'en Julio és que crea un logo que representa la ciutat.

Per art de màgia, la Seu Vella és converteix en una pseudo-E, en el logo que representa la ciutat i que s'aplicarà amb molta gràcia en els diferents pòsters que composen aquesta campanya...

... en el que es reinventa el I Love NYC


... s'explica alguns indrets "màgics" de la ciutat




... algunes tradicions...




... la típica boira lleidatana


... tot acabant amb el meu pòster preferit. Per a mi, la joia de la corona.


Des d'aquí només desitjar al Julio que aquest projecte pugui veure la llum i demanar a les institucions de ponent que no deixin passar aquesta oportunitat per reinventar Lleida.

Lleida a The New York Times

Me despierto en Londres. Leo la version digital del NYTimes y me encuentro un articulo sobre Lleida. Habla sobre la polemica de las mezquitas musulmanas en la capital. Ahora empiezo a leerlo, pero no pude contenirme. En Londres, leyendo en el NYTimes un articulo sobre Lleida. Esto debera ser la globalizacion.

Leer articulo

Post 523: Fred

Caminaràs avui per Manhattan més ràpid que de costum. Voldràs esquivar el fred però al girar a la cantonada t'acaronarà un glop d'aire que et farà accelerar el pas. Sí, avui has corregut per la sisena avinguda amb la teva caputxa vermella tot volent jugar una partida amb un fred que tu pensaves que ja no et tornaria a acompanyar mai més.

Sí, avui mentre passaves per davant d'aparadors il·luminats als que no prestaves atenció, has tancat els ulls i t'has perdut en els teus records. Blanc de boira i negre del fum de les estufes de llenya. Vas camí de col·legi i no penses en res. Mires. Observes com la boira guanya la partida d'escacs que està jugant amb el fum. Sí, Xavi, tu no penses en res. Ara els teus ulls miren una mica més amunt i veus com el sol avui tornarà a tenir totes les de perdre. Arribes al col·legi, obres el candau de la caseta meterològica i d'endins n'extreus una llibreta humida. Mires el termòmetre: -7 graus marca el mercuri. Amb bona lletra escrius un -7 mentre intentes no sortir-te'n del quadrat especificat pel professor. Soroll de claus. Candau tancat. De sobte, tornes a obrir els ulls.

Xavi, avui has corregut per la cinquena avinguda encapsulat en la teva caputxa vermella. Pel teu costat passa un bus turístic desangelat: sense turistes al pis superior descobert, tots els visitants d'hivern de Manhattan queden reclosos en uns vidres que anuncien el país de Mèxic. Però tu, continues corrent.

MetroCard invàlida t'indica la petita pantalla de la porta d'accés. Un altre cop t'has equivocat de tarjeta. I tu mateix et preguntes, un altre cop, perquè guardes les MetroCard usades. Entres a l'andana, baixes les escales i et trobes amb una senyora que està recollint una cosa del terra. A la seva mà porta una baralla de cartes i t'explica que li han caigut totes les cartes al terra i et pregunta si la pots ajudar a buscar la reina de piques que li falta. Escaneges el terra i no la trobes. El tren arriba. Li dius adéu i ella es queda a l'andana.

Les portes es tanquen. Protegit dins un tren exprés de color platejat veus com el teu veí de seient llegeix un diari en el que s'informa que avui Nova York viurà una de les nits més fredes de l'any. Els termòmetres diuen que arribaran als set sota zero. Tanques els ulls. Soroll de candau tancat. El professor et crida. És moment d'entrar al col·legi.

Mi primer discurso en imagenes

Auditori de Lleida, 6 de juny de 2007
leer inicio discurso

El meu primer discurs

Es fa rar.. el pròxim 31 de maig hauré de fer el meu primer discurs. Serà a Lleida, a l'Auditori Enric Granados. La veritat és que sempre m'ha fet mandra això dels discursos però en aquesta ocasió no podia dir que no.

La proposta va venir de la mà del director de l'IES Màrius Torres, Josep Maria Forné. Ni dir que em va fer molta il·lusió que pensés amb mi. Crec que li dec molt al Màrius.

Casualitats de la vida: llegint aquest text tancaré un cercle: com a estudiant vaig llegir (juntament amb una noia que es deia Mercè), ara farà nou anys, el discurs dels estudiants de COU. Ara els papers s'han intercanviat. Volen que expliqui les meves vivències però no sé, jo encara em considero un estudiant. He d'aprendre molt encara.

El discurs (teòricament) començarà així:

Crec que estareu d’acord amb mi si us dic que hi ha dies i dies. Dies que desitgem que s’acabin el més ràpid possible i dies que no volem que s’acabin mai. I és que avui és un d’aquests dies. Avui és un dia molt especial per a mi ja que em retrobo amb moltes memòries. Com sabeu la memòria, o millor dit, “les memòries” estan composades per un material tan fràgil que fa que sigui particularment senzill el desvirtuar-les i el deformar-les.
El cineasta francès Chris Marker ens deia en un documental meravellós anomenat “Sans Soleil” que els humans no recordem sinó que rescrivim els nostres records. Crec que Marker no va mal encaminat: la memòria és un material tremendament fràgil. Per això jo sempre he desconfiat de les persones que únicament usen el passat per justificar els seus pensaments.

“T’ho dic jo que tinc més experiència que tu” és una de les frases que hem hagut de sentir més cops i impotents tots hem hagut d’abaixar el cap i renunciar al nostre dret d’equivocar-nos. La veritat és que jo no sabia com contestar a les persones que usaven la seva experiència com a paradigma de veritat absoluta fins que Salvador Escudé, professor de català d’aquí a l’Institut, ens va fer llegir a Joan Fuster. L’escriptor valencià ens avisava que questionessim aquelles persones que ens diuen que tenen més experiència que nosaltres ja que el que segurament tenen, segons Fuster, és una única experiència repetida fins l’eternitat.

Per això jo avui no us vull donar cap consell ni parlar de les meves memòries. Les memòries són personals i, com us he dit, falsament manipulables. Crec que no us mereixeu que jo estigui aquí per dir-vos com trobo a faltar la boira blanca que corona el campanar de la Seu Vella en un matí d’hivern. Avui no vull parlar de mi però ja us aviso que en plena època de postmodernitat artística, és probable que em succeeixi el mateix que al protagonista de “París No Se Acaba Nunca” de Enrique Vila-Matas a qui una conferència se li va acabar convertint amb una autobiografia.

Memoria I: El gust de les avellanes

Amb tu vaig descobrir el gust de les avellanes. En un paisatge d'ametllers i d'oliveres tu m'oferies un pot d'avellanes cada cop que et venia a veure. La teva filla avui ha fet una cosa similar. Ha seguit la tradició que tu vas iniciar quan jo era un nen de vuit anys. I és que avui, a Nova York, quan són les cinc de la tarda estic recordant-te i menjant avellanes.

I és que avui a Nova York, està plovent. Llegeixo que les autoritats municipals temen que el Hudson es desbordi. Em fa ràbia no poder-t'ho explicar. Em fa ràbia no poder compartir amb tu tot el que m'ha passat aquí. Em genera molta tristesa encara avui que una nit de dilluns marxessis. Avui menjo avellanes i el gust del fruit sec m'ha tranportat molts records.

... recordo els vint-i-cinc minuts de corbes, el canvi de paisatge que els meus ulls admiraven. La transfiguració del color: del verd al groc. Del regadiu a secà. De l'esplendor dels presseguers a la calma centenària de les oliveres.

Diuen que la memòria és fràgil i que els éssers humans, més que recordar, construïm records. Avui la memòria involuntària, com crec que la va definir Proust ha emergit. Avui no menjo una magdalena però és que avui t'he vist entre els carrers d'un Harlem difuminat per una pluja intensa de primavera.

I és que sí. Avui t'he vist. Tu sempre em deies que notaves com creixia malgrat la teva retina només et deixés percebre retalls de realitat. Però l'important era que tu volies veure, volies veure i viure i això estava escrit en la teva mirada.

Avui el sol no sortirà a Harlem. El riu Hudson potser es desbordarà però no t'ho podré narrar. Tampoc et podré explicar que més tard, quan la pluja hagi minvat, agafaré un tren exprés de color metal·litzat i que aniré a Greenwich Village on hi ha la meva universitat. Avui tampoc et podré comentar que he menjat avellanes i que t'he recordat. Avui no et podré dir tot això perquè no hi ets. Agafaria el telèfon i et trucaria però els tons del telèfon ressonaran buits en les parets d'una casa de les Garrigues. Avui et voldria dir moltes coses però me les he de guardar. Espero algun dia poder-te-les explicar.

Inauguració de l'Exposició Barcelona and Modernity

Aviat farà un mes de la inauguració de l'exposició "Barcelona and Modernity" que es pot veure fins al 3 de juny al Metropolitan Museum de Nova York. En aquest vídeo que forma part d'un documental que estic preparant, podreu copsar l'ambient que es va viure en aquest dia màgic en el que la cultura catalana es va reivindicar sense caure en el fals parany del victimisme

La música, com no, és d'Enric Granados.

Una visión de un Via Crucis

Hace un par de años hice un vídeo en Localia Viladecans sobre un via crucis. Hoy en Nueva York me he encontrado con algunas (pocas) de las imágenes que formaban parte de esta pieza. Con los pedazos de planos he editado un vídeo. Aimee Man pone la música.

Divendres Sant

A l'altre costat de l'Atlàntic la Setmana Santa no existeix. Bé, potser sí que existeix però no vull que ho faci per mi. I és que un és molt més feliç sense proscessons que et martiritzin l'ànima, sense sentir els cants "Déu meu, déu meu perquè m'heu abandonat", sense les estacions del via-crucis, sense la penitència i els penitents, sense la gent caminant descalsa pels carrers de les ciutats, sense les vestes, sense els tambors de Calanda (Buñuel, perdonim), sense les saetes, sense els armats, sense les verges de clavells blancs, sense les sotanes negres.

A l'altre costat de l'Atlàntic un no vol viure la Setmana Santa però se li fa díficil. I és que malgrat a un no l'hi agradi la iconografia tèrbola d'aquests dies, un no es pot oblidar dels bunyols de bacallà de divendres sant, de la xocolata matinera que escalfava cos i ànima després del viacrucis, de les mones i dels encenalls de xocolata que l'acompanyen. I és que la cultura popular ha estat més llesta del que ens pensem: mentre la religió lluita per negar els plaers mundans, la cultura popular ha trobat en el menjar una manera de compensar aquest plaer robat.

A l'altre costat de l'Atlàntic un viurà la Setmana Santa. Però ho farà d'una manera especial. Avui al supermercat m'he trobat amb un dels meus menjars preferits que ja està a la nevera amb una cassola dessalant-se amb paciència.

Avui a Harlem he comprat bacallà.

Demà faré esqueixada.

A Lleida

S'ha parlat molt del recent premi Pritzker d'arquitectura

S'ha dit molt que el Pritzker equival al Nobel de l'arquitectura.

Però crec que no s'ha remarcat suficientment que a Lleida tindrem un edifici d'un guanyador del Premi Pritzker.

Es tracta de la Facultat d'Educació de la Universitat de Lleida (ho sento però no he trobat fotografies) que és obra del portugués Alvaro Siza. Siza, famós últimament a Espanya per tota la polèmica del Passeig del Prado i per la tala d'arbres que comportaria el seu projecte, és un dels millors arquitectes del món. I n'és tan que es pot permetre el luxe d'elegir on vol treballar. Per això és doblement important que Lleida tingui un edifici de Siza.

Després de veure un parell d'edificis seus a Portugal: la facultat d'arquitectura d'Oporto...



... i el Pavelló de Portugal de l'Expo de Lisboa...






... vaig creure que l'arquitectura blanca, senzilla i lluminosa de Siza funcionarien perfectament amb el clima i l'estètica de Ponent. La sorpresa la vaig tenir quan vaig veure que la Universitat de Lleida li havia encarregat al arquitecte portugués un edifici que acabés de coronar el Campus de CapPont. M'alegra molt el veure i el dir que tindrem un Siza a Ponent.

Per cert, ara que estem de Setmana Santa i estem una mica místics. Siza va fer una església preciosa, l'església de Santa Maria de Canaveses, que és paradigma de simplicitat i elegància constructiva.

Un Casas en el MET

Poco a poco os iré enseñando fragmentos de un documental que estoy haciendo para la clase de "Directing Documentary". Este vídeo nos muestra una pintura de Casas que se encuentra en el Metropolitan Museum de Nueva York en el marco de la exposición "Barcelona and Modernity". La música, como no, es de Enric Granados.

Poesía catalana en New York

Lou Reed, Patti Smith y Laurie Anderson.

Tres béstias del underground americano se citaron en Nueva York para recitar poemas de autores catalanes. Un pequeño teatro, el Baryshnikov Arts Center, lleno. 300 personas estaban a la espera de ver el contraste: de encontrarse con tres fieras recitando poesía.

Nunca me hubiera imaginado que escucharía poesía catalana en Nueva York y menos que lo haría en boca de estos tres mitos. Fue una hora deliciosa, de reencuentro con palabras y autores catalanes.

Patti Smith, "because the night", recitando a la lleidatana Maria Mercè Marçal mientras nos avisaba que ella y la ironía no eran buenos amigos...

I am grateful to fathe for three gifts: to have been born a woman,
from the working class and an opressed nation.

And the turbid azure of being three times a rebel

... o recitando el "Cant Espiritual" de Palau i Fabre

I do not believe in you, Lord, but I have such a
need of believing in you that I often speak and
plead with you as if you existed

O a la gran Laurie Anderson recitando (con una finura interpretativa extraordinaria) el "Manifest Groc". Un texto escrito por Dalí, Montanyà i Gasch y cuyo contenido creo que es más necesario que nunca: han pasado casi ochenta años de su publicación pero lo que denuncian aun corrompe buena parte de la creación cultural catalana:

WE DENOUNCE the sentimental influence of Guimera's racial
commonplaces
WE DENOUNCE the unhealty sentimentality served up by the
Orfeó Català, with its worn-out repertory of
popular songs adapted and adulterated by the
people with the least feeling for music or even
for original compositions
WE DENOUNCE the absolute lack of yout of our young people
(...)
WE DENOUNCE the phychology of girls who sing "Rosó, Rosó..."
WE DENOUNCE the phychology of boys who wing "Rosó, Rosó..."

O Lou Reed, camiseta lila, doble gafa, chaqueta larga gris, recitando Enric Casasses y su "America" tal como mi amigo Miq ha dejado en youtube

America is the neighbouring village,
any small village in Catalonia:
youngsters throw stones at gypsies,
people scowl at strangers,
the blacks... are blacks,
the poor become rich there,
the young make their fortune
and in the fresh air beside the last few huts
there begins a heaven
wich is open to everyone.

Desconocía este poema de Casasses. Me emocionó oírlo en boca de Lou Reed...

... ahora estoy en casa y me pongo a recitar-lo en catalan...

... pero no suena como lo hizo con Lou Reed...

Por suerte en mi memoria, y en la de las 300 personas que compartieron noche con Reed, Anderson y Smith, quedaran gravados muchos momentos para siempre.

Y es que la poesía, esa arma que Joan Brossa nos dibujó, está más viva que nunca

La partitura perdida

Enric Granados murió en 1916 en aguas del estrecho de Gibraltar mientras iba a bordo del Sussex.

5 años antes, el 11 de Marzo de 1911, el Palau de la Música Catalana se rendía a la música de Enric Granados con un concierto centrado en su figura. Allí el compositor leridano estrenó "Goyescas", "Azulejos", "Valses Poéticos", "Allegro de Concierto" y "Cant de les Estrelles".

Pues bien, la partitura de esta última pieza, "Cant de les Estrelles", ha permanecido 96 años escondida, a la espera de ser tocada sin sordina. Hoy, en Nueva York se ha reestrenado esta pieza coral compuesta para piano y órgano con un resultado brillante materializado en cinco minutos de aplausos y todo el mundo puesto en pie.

"Cant de les estrelles" junto con otros manuscritos fueron vendidos por el hijo de Granados, Víctor, en 1938 a un señor de NY llamado Nathaniel Shilkret. Estos manuscritos permanecieron guardados en los archivos de la família Shilkret durante varias décadas. En 1964 el archivo se incendió y muchos temieron por la pérdida irreparable de los originales de Granados.

La luz llegó en el año 2004 después de muchos contactos entre la família Granados, Douglas Riva (pianista excepcional), Alicia de la Rocha y José Iturbi consiguieron rescatar este manuscrito que fue restaurado por Susan B. Martin en la New York Academy of Medicine.

Hay días que uno siempre recordará, y hoy es uno de ellos. Asistir al estreno de una composición que ha permanecido 96 años oculta tiene algo mágico y misterioso. Me gustaría que esta obra se pudiese ver en la cuna de Granados. Ahora que Lleida celebra su capitalidad cultural: ¿por qué no un reestreno en Catalunya de esta pieza en el Auditori que lleva su nombre?

leer + sobre el manuscrito perdido

Jordi Pàmias

El món de la cultura lleidatana li deu molt a en Jordi Pàmias. A part de ser un excel·lent poeta, en Jordi ha tingut un paper clau en unir dues generacions de poetes de Ponent. Jordi Pàmias és un d'aquells noms a reivindicar...

... i jo el vull reivindicar. Ho vull fer per partida doble: com amic i com a exalumne de l'Institut Màrius Torres de Lleida.

Voldria escriure paraules elogioses, juntar els mots precisos, per descriure l'admiració que sempre he tingut cap a la figura d'en Jordi Pàmias però avui me'n sento incapaç. La febre a vegades juga males passades, i avui n'és un d'aquests dies.

Amb tu, Jordi, vaig aprendre que la poesia consistia en destil·lar paraules. Amb tu vaig descobrir el poder seductor de les metàfores, amb les teves paraules m'he imaginat el paisatge de la Segarra "Angle del vent, turons glaçats" (sempre me'n recordaré d'aquest poema inèdit que em vas regalar) i sense els teus consells segurament hauria estat impossible la meva estada als Estats Units.

Per tot això, en una nit freda de Març a Harlem, aquell barri que tan agradava al Lorca del que tu tan parlaves a classe de literatura, intento posar en un crisol imaginari totes les paraules elogioses que lluiten desafiant el glaç nascut d'una primavera prematura. Encenc el foc i les paraules van destilant-se jugant a l'excercici de la química lingüística i el pacient erlenmeyer espera amb la bocaoberta el resultat d'aquesta síntesi imaginària.

Després d'hores de cabrioles químiques, una gota brolla del decantador: és transparent i pura. En el seu interior podem llegir amb una definició mai vista la paraula: "gràcies"

ESPECTRE

El vermell de l'espectre n'és la prova inequívoca:
l'univers s'expandeix, en totes direccions,
com un immens ventall circular.
I el ritme s'accelera.
El telescopi Huble ens ha mostrat
unes taques de llum, com flors blanques
amb un fons de tenebra:
galàxies encara més llunyanes.
Els astrònoms afirmen que el procés
mai no s'invertirà; no hi ha risc de col·lapse.
Homes i dones, arreu del món
-acoblats sota el vent sinuós de la Història-,
vivim junts, un gran canvi,
i el ritme s'accelera. No sabem si l'espectre
tendirà, anys a venir,
cap al vermell de la sang... Potser, un dia,
els ulls, xopats de blau, dels nostres néts
tindran una mirada més serena...
L'odi i la por recularan.
Un dia clar, en l'amor, aquella trista
rutina de la guerra
serà, per fi, vençuda

Jordi Pàmias

"La fuga del Mil·leni"

Enric Granados

26 de gener de 1916. Nova York. En les orelles d'un encara jove Enric Granados ressonaven els aplaudiments de l'estrena de "Goyescas" a la Metropolitan Opera House i al seu cervell restava guardada la conversació que havia tingut amb el president Wilson després d'oferir un recital de piano a la Casa Blanca.

Granados havia de tornar a Espanya però va arribar tard al port degut a aquest recital improvisat davant el president nord-americà. Suposo que estava feliç i no l'hi va importar agafar un altre vaixell que feia escala a Anglaterra.

Em pregunto que devia estar pensant Enric Granados al vaixell mentre veia com el Sussex s'allunyava de l'illa de llums. Enrera quedava l'èxit americà però per davant tot semblava ple de presagis d'èxits.

Després de dies de navegació. De dies de mirar al mar i de només veure aigua al seu voltant, el Sussex va entrar al canal de la Mànega. La tranquil·litat marina es va veure truncada per un soroll que provenia del fons del mar.

Crits a coberta, estructura trencada del vaixell. El Sussex havia estat bombardejat per un submarí alemany. Això ho sabem ara però els del Sussex només veien com el vaixell s'enfonsava. Granados, des del seu bot salvavides va veure com la seva muller Amparo s'estava ofegant. Ell no s'ho va pensar i es va tirar a l'aigua per salvar-la.

Granados no sabia nadar i no li agradava l'aigua. Havia fet el seu primer viatge transoceànic i veia com els èxits de futur quedavan ofegats en aigües del canal de la Mànega.

Enric Granados va morir com a conseqüència d'aquest bombardeig. Ironies del destí. Molts diran que va perdre un vaixell i va guanyar-se l'eternitat però un es queda amb la incògnita de saber que hauria esdevingut d'Enric Granados si no hagués agafat el Sussex.

Per ara ens queda la seva música i a mi sempre m'emociona el recordar que l'Enric Granados era lleidatà

Un dimecres no cinematografic

Ahir era dimecres. Semblava que era un dimecres com qualsevol altre pero amb la novetat de la temperatura: despres d'uns dies de fred intens els quatre graus de les nou del mati esdevenien talment una bendicio.

No me'n recordava que ahir era dimecres de cendra fins que vaig entrar al metro. Amb ulls sorpresos veia com al meu davant no parava d'entrar gent amb una creu negra gravada a la front. La primera impressio va ser la de no entendre res: com la d'haver entrat en un tren subterrani fictici que et conduia enlloc del carrer 14 a la seu d'una secta satanica. Pero no, despres de pensar-hi una mica vaig caure en que ahir era dimecres de cendra.

A mi mai m'han agradat els dimecres de cendra per aquesta obsessio catolica de recordar-nos continuament que nomes som cendra i que la mort ens espera a la sortida de l'esglesia. Tampoc m'agradava que em vulguessin imposar una ideologia quan el capella de torn em deia amb impostada veu: "converteix/te i creu en l'evangeli". Lluny de convertir/me les seves paraules m'allunyaven d'una religio que dignifica la mort i que crucifica la vida.

Ves per on, sense ser-ne del tot conscient estava vivint un dimecres de cendra a Nova York. Moltes imatges venien al meu cap i totes vinculades a la mort i a la religio que molt subtilment em van imposar des de la infancia. Casualitats de la vida: ahir es marcava l'inici d'un periode tristissim com la Quaresma pero tambe celebrava que feia sis mesos que havia arribat a aquesta nova ciutat.

Per aixo, sense pensar-m'ho. Impulsat per revoltar-me contra aquest recordatori de la mort i de la religio catolica vaig parar a l'estacio 66 i vaig anar a la Metropolitan Opera House. Amb ulls sorpresos veia com feien "La Flauta Magica" de Mozart dirigida per Juliet Taymor. No m'ho vaig pensar dos cops i vaig comprar dos tiquets...

... en aquells moments vaig creure que no hi ha millor manera d'oblidar/se d'un trist dimecres de cendra que l'anar a escoltar el geni vitalista de Mozart de la ma del simpatic Papageno i de la Reina de la Nit.

Un canon en Manhattan

Uno de mis juegos preferidos de cuando uno era un adolescente lleno de acné era el adivinar que canción saltaría después de otra en el reproductor de CD puesto con la modalidad "shuffle". Me gustaba desordenar el orden impuesto por los productores y dejar en manos de la diosa suerte la sucesión de canciones. Ni decir que este era un momento casi mágico: el pensar... ahora del CD de "Laura Pausini" o "Amistades Peligrosas" (o lo que es aún peor "Take That") sonará esta canción...

... acertar la canción me producía una gratificación extrema. En cierto modo me hacía sentir un adivino por segundos. Desgraciadamente, nunca lograba adivinar dos tracks seguidos... por eso me gustaba jugar al shuffle: porqué nunca podía ganar mi partida con la suerte. Y es que si las acertabas todas equivalía a escuchar el CD de manera lineal. Por eso me gustaba el shuffle. Porqué siempre perdía.

Ayer hacía mucho viento en Manhattan y después de salir del gimnasio hambriento decidí hacer un estop en un supermercado para comprarme un sandwich de pavo. Cual fue mi sorpresa cuando, al entrar, me enteré que en el hilo musical de este establecimiento estaba sonando la misma canción que estaba escuchando en mi iPod.

Era la misma canción pero en dos momentos distintos de la misma. La del hilo musical había empezado a sonar primero, y la de mi iPod iba con unos diez segundos de retraso.

Este momento me pareció de una magia extrema. Escuchaba una misma canción como si se tratara de un cannon. Me puse a sonreír: después de muchos años había vuelto a jugar al juego del shuffle. Pero curiosidades de la vida: ni yo era el adolescente con acné, ni estaba en mi pueblo y ni niebla había. Era yo mismo pero con 25 años, sin acné pero perdiendo pelo, estaba en NY y, en lugar de niebla, estaba rodeado de viento. Después de la risa vino un momento de reflexión y de cierta tristeza: la música del súper sonaba in mode cannon pero mi vida, mi memoria, había convertido esta entrada en mi super en un cannon vital.

Esto debe ser la memoria: un cannon. El ver y vivir un mismo recuerdo en dos espacios y tiempos distintos.

Ah, la canción que escuchaba era esta:

Mi conserje

Carlos es mi conserje (aquí se llama superintendent) y es de las personas más interesantes de las que nunca he conocido. Él es de la República Dominicana. Era militar de alta graduación pero un cambio de gobierno lo llevó a él y a su esposa a NY y a su hija a Italia.

Carlos vive en el exilio.

Ahora vive en el subterráneo de mi edificio con su mujer. Está en el exilio pero no está triste. Desborda optimismo. Es un personaje anónimo pero ayer me reveló muchas verdades: sobre la incapacidad del entendimiento, sobre algunos seres humanos que solo sirven para contener odio y envidia y de como la vida es de injusta para algunos.

Ayer hablé sobre lo que siento, sobre Nueva York y sobre el exilio. Hablamos de Nueva York mientras me arreglaba una gotera que ha puesto su peculiar banda sonora en el piso. Hablamos de no sentirse de ningún sitio y de lo positivo que es tener la mente abierta a los cambios. De lo gratificante que puede resultar una conversación con una persona anónima que, de ser alguien que solamente veías pintar las puertas de tu piso, se convertía como por arte de magia (por este gran milagro que es la conversación) en un amigo.

He conocido la vida de Carlos, su exilio, sus ganas de vivir y sus ganas de seguir pagando los estudios de derecho de sus dos hijos ayer en NY. Una frase resumiría su conversación:

- Javier, no dejes que te confundan: las raíces no son unas cadenas.

Que lo dijera una persona que vive un exilio forzado, una persona que no para de repetir su amor por su tierra, me pareció de una profundidad y sinceridad que me emocionó y sigue emocionándome

La colección Frick

El señor Henry Clay Frick era un empresario.

El señor Henry Frick era un empresario que con 30 años ya era millonario.

El señor Frick, junto al Señor Carnegie, acumuló mucha fortuna con el negocio del acero, llegando a emplear más de 1.000 trabajadores.

El señor Frick es el responsable de asesinar muchos de sus trabajadores huelguistas en el año 1892.

El señor Frick es el ejemplo de como un "hijoputa" (con perdón) puede tener buen gusto artístico.

Y es que visitar la Frick Collection de Nueva York es de las cosas que se tienen que hacer sin dudarlo.

La Frick Collection no es un museo tradicional ya que sus cuadros estan colgados en su lugar original. Dicho de otra forma, la Frick Collection se encuentra en la mega-mansión del Señor Frick en la 5a Avenida. O sea, que adentrarse en este museo equivale a ser testigo de como el señor Frick y família vivían y se gastaban su fortuna.

Y es que sin pudor y sin verguenza, de las paredes de esta mansión cuelgan des de Vermeers, Velázquezs, Rembrandts, Goyas, etc. Voy a hacer una selección de los cuadros que más me gustaron. Empezamos con un Vermeer, con su dominio de la luz y con la perfección de los pequeños detalles:



Continuamos con dos cuadros con una historia graciosima. Es la "Pietà with Donor" y la "Pietà". La historia de la adquisición de estos cuadros es muy curiosa. El padre compró el primero pensándose que era el original pero no, tuvo que llegar su hija, para hacerle ver que ella tenía el original.




Un Rembrandt, "el jinete polaco"




Y finalmente, la sorpresa. Mirad el cuadro y os explico la historia. Ah! Es un Velázquez titulado "Felipe IV"



Mi sorpresa fue grande cuando me explicaron que este cuadro de Velázquez fue pintado (atención):

- En la catalana (sic) localidad catalana de Fraga.

Es decir, que para los yankees, Fraga es Cataluña (señores de la Diócesis de Aragón, que lo dicen los de la Frick, no yo eh?). Pero lo más bonito es el segundo nombre de este cuadro. Lo llaman:

- El Felipe IV de Fraga

Ah, fue pintado en el año 1640.