El Metropolitan Museum de Nova York dedica aquests dies una retrospectiva dels últims treballs del francès Pierre Bonnard. Titulada: Pierre Bonnard: The Late Interiors és una d'aquestes exposicions que només el MET por organitzar.Bonnard no cauria dins la categoria de pintors oblidats però sí en la dels artistes que han vist eclipsat el seu reconeixment per l'èxit d'altres col·legues (Picasso, Gauguin, etc...) Per això la mostra que he vist avui m'ha ajudat a conèixer un artista sobre el que mai havia sentit a parlar.
Després de veure els últims treballs pictòrics del francès a un li queda la sensació que Bonnard pinta un llenç dins d'un llenç, talment un joc de nines russes, en la que la confusió regna gràcies al trencament de les perspectives tradicionals i pel joc de l'ús i abús de les pinzellades de colors que trenquen i deconstrueixen la relació fons-figura.
Un personatge solitari regna en tots els quadres del francès: és la seva muller, a qui enquadra sempre d'una manera estranya, qui té la pell d'un camaleó: sempre menjada pel fons, renegada a l'extrem de l'enquadre.
Bonnard pinta taules, coberts, plates plenes de fruita. Els seus quadres ens mostren una constel·lació de plaers terrenals: les cireres madures, els grams de raïm rodons i verdosos, el plat ple de pernil.
No hi ha plaer sense dolor. La vida a la Costa Blava va canviar després de la mort de la seva muller. Per això aquest autoretrat, t'arriba amb la carícia d'una bufetada al final de l'exposició. És el reflex de sol·litud del pintor. En aquest quadre la figura no està desplaçada a l'extrem del llenç sinó al centre i el fons i la persona no es comfonen per l'abús de color. La sol·litud et fa canviar.
