(foto crèdit: Institut Ramon Llull)
A Nova York la primavera no avisa sinó que t’explota davant dels nassos. A Manhattan passem d’arraulir-nos endinsants en abrics d’eskimal a lluir una samarreta de màniga curta amb el logotip dels METS o dels Yankees (o en el meu cas del Lakers de L.A). I es que a Nova York passem de la neu: del captiveri de la calefacció de la llar i l’oficina a prendre el sol al voltant del riu Hudson.
A Nova York arriba la primavera però ho fa per només quedar-se tres setmanes. Arribarà l’estiu i amb ell les olors de les escombreries, del fum de les parades dels carrers, del soroll dels nens juganers de les piscines públiques a l’aire lliure de Manhattan, de l’aire condicionat dels vagons del metro amb els sempre reconeixibles visitants peninsulars (amb els anys l’emigrat novayorkès desenvolupa un setè sentit que l’hi permet reconèixer a l’instant els seus compatriotes que estan de visita a la ciutat. Però permeteu-me que em guardi les explicacions ja que això mereix un altre post).
A la ciutat dels gratacels a la que li costa ara més que mai construir edificis alts (arribarem a inaugurar mai el nou World Trade Center?), la primavera s’escapa de les teves mans deixan-te la pell amb ganes de més dies amb temperatures soportables. Arriba i desapareix talment la mostra de cultura catalana que puntualment arriba a la ciutat.
Escenari buit. Un banc. Una alfombra blanca. Llums de fanalet com a teló de fons. El Baryshnikov Arts Center, de gom a gom. Les llums que s’apaguen i entra Jessica Lange amb faldilla i jaqueta negra. S’asseu. Obre el llibre i ens comensa a llegir “La Plasa del Diamant¨. Que no se m’enfadin totes les actrius que han representat aquest personatge esculpit per Mercè Rodoreda però Jessica Lange és la millor Colometa que mai he vist (i això que els del Institut Ramón Llull em van confirmar que només van assajar el text durant tres dies).
Els cinquanta minuts de representació volen, llàgrimes als ulls, Jessica Lange s’eixuga per última vegada amb un mocador en el que resten en forma de llàgrimes, les ferides de la narrativa de Rodoreda. Públic d’enpeus, Jessica Lange abandona l’escenari mentre les llums de fanalets de color groc, vermell i lila ens recorden l’utopia de la Segona República.
I jo abandono la representació amb ulls humits. De cop, una memòria no viscuda em fa plorar: la de la guerra civil espanyola. Camino per Hells Kitchen, i de sobte veig l’sklyline de la ciutat. M’aturo, l’observo i el parpelleig de les llums dels gratacels em recorden que ja ha arribat la primavera a Nova York, però ho ha fet amb l'intenció de quedar-se dins la meva memòria fràgil. La prosa de Mercè Rodoreda n’és la responsable.
