Superar exige asumir, no pasar página o echar en el olvido. En el caso de una tragedia requiere, inexusablemente la labor del duelo que es del todo independiente de que haya o no reconcilicación y perdón. En España no se ha cumplido con el duelo, que es, entre otras cosas, reconocimiento público de que algo es trágico y, sobre todo, de que es irreparable. Por el contrario, se festeja una vez y otra, en la relativa normalidad adquirida, la confusión entre el que algo sea ya materia de historia y el que no lo sea aún, y en cierto modo para siempre, de vida y ausencia de vida. El duelo no es ni siquiera cuestión de recuerdo: no corresponde al momento en que uno recuerda a un muerto, un recuerdo que puede ser doloroso o consolador, sino a aquel en que patentiza su ausencia definitiva. Es hacer nuestra la existencia de un vacio
CARLOS PIERA, "Introducción" a Tomas Segovia: "En Ojos del Día: Antología Poética"
El duelo como hacer "nuestra la existencia de un vacío". Memorizo esta frase.
El New York Film Festival termina con el inicio del frio. El viento vuelve a hacer rugir a la fiera de Manhattan y la ciudad, gradualmente, va sustituyendo la calidez del verano por los grises del octubre.
Pero por suerte aqui esta Carlos Saura y su espectacular "Fados" (atentos Espana, se estrena a finales de noviembre) para hacer esta transicion un poco mas facil. "Fados" es una pelicula hermosa que termina una trilogia que empezo con "Tango" y continuo con "Flamenco".
"Fados" es una pelicula que tiene uno de los planos secuencias finales mas hermosos de los que yo he visto. Objetivo con objetivo, lente con lente, "Fados" es una gran ficcion musical en la que Carlos Saura no le importa mostrar el artificio: espejos que doblan la imagen, proyecciones sobreimpuestas, travellings imposibles que van descubriendo fotografias gigantes de Lisboa, llenan de color la "saudade" que impregna las canciones. Aplausos en el New York Film Festival en la premiere americana de una pelicula que espero que tenga un buen recibimiento en Espana.
Domingo de otono. Una del mediodia. Jazz at Lincoln Center. Asisto al estreno de un documental maravilloso (podria inaugurar la Mostra de Cinema Llationamerica de Lleida?). "Calle Santa Fe" esta dirigida por Carmen Castillo, militante del MIR (el partido de izquierdas de Chile que se opuso a la dictadura de Pinochet) que, embarazada, herida y sin marido (asesinado por los militares del dictador) tiene que exiliarse a Paris.
"Calle Santa Fe" es una pelicula de reencuentros y de luchas de memorias encontradas en el que Carmen Castillo construye un documental con muchos planos de significacion baleados por el concepto de memoria: "Los ojos, sin la memoria, no ven nada", proclama la directora quien, a su vez, es la protagonista de este documental.
Terminada la proyeccion, tengo la oportunidad de conversar con la directora. Le digo que mas que un documental su pelicula es, para mi, un poema sobre la memoria y ella me contesta explicandome la lucha de memorias que aun existe en Chile.
Ya en la universidad (donde estoy ahora) googleo su nombre, y descubro que ella era la directora de "La Flaca Alejandra", un documental que vi en Barcelona en la que Castillo da la voz a una acusada de delatar a sus companeros del MIR mientras era torturada por los militares de Pinochet. Aqui esta algun fragmento del docu...
P. Pero la Ley de la Memoria Histórica, don Manuel...
R. Aquí hubo una amnistía, y amnistía quiere decir no solamente mutuo perdón, sino mutuo olvido. Amnistía quiere decir amnesia, y eso, insisto, quiere decir olvidar, olvidar.
Leo a Manuel Fraga Iribarne entrevistado por Maria Antonia Iglesias en una mas de sus miticas entrevistas y el politico nos da una de sus perlas.... Olvidar, olvidar,... amnistia quiere decir olvidar...
Pues bien, despues de tomar una clase en la universidad llamada "Memory, History and the Media" quiero decir que no, que no, que no debemos olvidar...
... y hablando de olvidar.... ayer me llego un mail que me entristecio.... La hija del Brigadista Internacional que conoci me comunico que Moe Fishman habia muerto en un hospital... terminaba su e-mail con lo siguiente:
THE BANNER
Arise, and come with me
None more than I Would love to stay Beside you on this pillow Whee your lids close the world from my eyes, There to let my blood Course in its sleep About thy tenderness.
But arise, Arise, thou- With me, arise And let us go forth together, Fighting still body beside body Against the clinging web of the devil Against the system that hands out hunger, Against the set-up that is wretchedness.
Let us go- For you, my star, from my very side, Newly born of the same dust as I, You will by now have found the hidden spring, And in the heart of the fire you will be beside me With your fierce eyes, raising my banner.
translated by Richard and Helen Greenleaf, from Voz Proletaria, Bogota, Columbia
Moe, gracias por todo, por venir a luchar a España por un ideal y por creer en el espiritu de lo que debe significar realmente la democracia. Gracias por esa noche en la que pude conversar con usted. Moe, de verdad, gracias.
A la dreta m'acompanya un bolígraf gastat. Al meu darrera una càmera de vídeo sense cinta.
No deixa de ser curiós. He hagut d'arribar a Nova York per retrobar-me amb moltes memòries. He necessitat traspassar un oceà perquè el record emergeixi sense voler.
Avui ha estat un dia de moltes emocions. D'emocions però també de coincidències. Em trobo a Nova York escribint un treball sobre "The Spanish Earth", un documental finançat pels americans sobre la Guerra Civil Espanyola que pretenia aixecar diners per comprar ambulancies, es projecta una petita peça que vaig fer sobre la guerra civil en un cicle de lectures dramatitzades sobre la guerra civil i avui et conec a tu, Moe Fishman.
Moe Fishman és un brigadista que va venir a lluitar a la Guerra Civil Espanyola. Ulls blaus enfosquits pels anys. Memòria més viva que mai. Entre mos i mos de pastís de xocolata he conversat amb tu i amb la teva filla a soles després de finalitzar la representació.
Moe Fishman, avui m'has emocionat, en la teva mirada he vist que implica lluitar pels ideals. Quan t'he explicat la història dels meus dos avis has sabut trobar-hi l'ironia. Quan t'he preguntat si éreu excessivament idealistes quan us vau desplaçar a Espanya a lluitar (no sabien el que fèieu, m'ha dit la teva filla a cau d'orella) m'has dit que no. Que sabieu que si el feixisme guanyava a Espanya, la Segona Guerra Mundial a Europa era una realitat.
Moe Fishman, avui m'has fet reviure moltes memòries. Jo no he viscut com tu el camp de batalla però sí que he viscut les conseqüències que una Guerra Civil pot generar a petita escala.
Moe Fishman, avui has fet que plori. M'he contingut les llàgrimes quan amb veu trencada t'he dit "gràcies" i he somrigut quan tu m'has contestat: "gràcies a tu per ser espanyol i per haver elegit el costat correcte de l'arc polític". Tot i això, Moe, avui, al sortir del teatre, tot davant d'un il·luminat Empire State Building, he plorat. Sí, ho he fet fins que al metro m'he trobat amb un bolígraf. Un regal inesperat que he posat a la bossa de la càmera de vídeo.
A la meva dreta tinc aquest bolígraf, i al meu darrera la càmera de vídeo. Moe Fishman, avui m'has donat més motius que mai per fer alguna cosa sobre el meu passat usant aquestes dues úniques armes de les que disposo.
P.S: l'estrena de la peça que he fet ha anat molt bé. Al col·loqui de després quan la directora ha dit que jo era qui havia fet el vídeo he rebut el meu primer aplaudiment. Abans d'això una senyora ha comentat que les imatges eren molt didàctiques quan ha fet una pregunta als conferenciants.
Amb tu vaig descobrir el gust de les avellanes. En un paisatge d'ametllers i d'oliveres tu m'oferies un pot d'avellanes cada cop que et venia a veure. La teva filla avui ha fet una cosa similar. Ha seguit la tradició que tu vas iniciar quan jo era un nen de vuit anys. I és que avui, a Nova York, quan són les cinc de la tarda estic recordant-te i menjant avellanes.
I és que avui a Nova York, està plovent. Llegeixo que les autoritats municipals temen que el Hudson es desbordi. Em fa ràbia no poder-t'ho explicar. Em fa ràbia no poder compartir amb tu tot el que m'ha passat aquí. Em genera molta tristesa encara avui que una nit de dilluns marxessis. Avui menjo avellanes i el gust del fruit sec m'ha tranportat molts records.
... recordo els vint-i-cinc minuts de corbes, el canvi de paisatge que els meus ulls admiraven. La transfiguració del color: del verd al groc. Del regadiu a secà. De l'esplendor dels presseguers a la calma centenària de les oliveres.
Diuen que la memòria és fràgil i que els éssers humans, més que recordar, construïm records. Avui la memòria involuntària, com crec que la va definir Proust ha emergit. Avui no menjo una magdalena però és que avui t'he vist entre els carrers d'un Harlem difuminat per una pluja intensa de primavera.
I és que sí. Avui t'he vist. Tu sempre em deies que notaves com creixia malgrat la teva retina només et deixés percebre retalls de realitat. Però l'important era que tu volies veure, volies veure i viure i això estava escrit en la teva mirada.
Avui el sol no sortirà a Harlem. El riu Hudson potser es desbordarà però no t'ho podré narrar. Tampoc et podré explicar que més tard, quan la pluja hagi minvat, agafaré un tren exprés de color metal·litzat i que aniré a Greenwich Village on hi ha la meva universitat. Avui tampoc et podré comentar que he menjat avellanes i que t'he recordat. Avui no et podré dir tot això perquè no hi ets. Agafaria el telèfon i et trucaria però els tons del telèfon ressonaran buits en les parets d'una casa de les Garrigues. Avui et voldria dir moltes coses però me les he de guardar. Espero algun dia poder-te-les explicar.
