3/29/2009
Camaleó
Era l'any 1991. Joan Ramon Mainat era el cap de programes de Televisió Espanyola a Sant Cugat. Pitu Abril, el presentador dels informatius surt en pantalla amb cara d'espant, desorganització al sempre impecable plató dels telenoticies. El presentador, el missatger del sentit comú, anuncia una noticia inesperada: Gorbachov ha estat assassinat.
Senyores i senyors, al seu davant (vull dir, una mica més amunt) tenen un dels programes més transgressors fets a Espanya. Era el programa Camaleó, un programa que ens feia reflexionar sobre el concepte de la realitat televisiva.
Aquest episodi va ser particularment polèmic. La raó: periodistes i ciutadans es van creure la notícia tot generant un mini-chaos a nivell català. Resultat: el cap de programes, l'enyorat Mainat, va haver de deixar el seu càrrec.
Per què parlo de Camaleó? Avui Ferran Monegal el cita en la seva columna. I jo no m'he pogut estar de tornar a veure aquest fragment d'història televisiva.
Primavera
Paseas por Nueva York a la espera de la más mínima señal que te demuestre que la primavera ya está a punto de llegar. Miras los árboles buscando principios de renacimiento tras un invierno que ha sido demasiado duro, demasiado salvaje, demasiado seco. Paseas por Nueva York pero no ves nada que corrobore tu deseo. Te pones a escuchar a Bach y te acuerdas que la primavera no deja de ser un estado anímico. Y tu que sigues andando por Nueva York buscando en tu interior esta pequeña señal que te diga que el renacimiento personal es posible.
3/28/2009
Gravity
Motion Theory es una compañía basada en L.A que, con mucha sensabilidad e imaginación, realiza unos vídeos musicales y anuncios realmente maravillosos. Os presento "Gravity", el nuevo single de Sara Bereilles. Los Motion Theory construyen una constelación de planetas y estrellas a través de elementos urbanos en un plano secuencia que me recuerda un poco a los musicales del francés Jacques Demy.
3/26/2009
Miami Beach
De camino al aeropuerto, tras estar unas horas en Miami, una extraña sensación se apodera de tu cuerpo. Ves las torres solitarias que se alzan en el centro de la ciudad, la monumentalidad grisácea de las carreteras-autopistas que conectan playa y ciudad, la música que se escapa de los speakers de los coches, las chicas con falda corta blanca patinando a lo largo de la playa, los chicos sin camiseta intentando ligarse a la rubia oxigenada, el ruído del mar, los estampados leopardianos del suelo del hotel. Llegas al aeropuerto, subes al avión. Tres horas más tarde ya te encuentras en casa y piensas, qué alivio.
3/25/2009
Sol·litud Pacífica
Et trobes sol a les Bahames. Al teu davant resta una platja buida que batega aigua color d’esmeralda. El vent bufa fort i les fulles de les palmeres, engroguides i seques dancen desconsolades a l’espera dels turistes que ben aviat ompliran les instal·lacions de l’hotel.
Escrius sol a les Bahames. Estàs assegut en un banc rosa mentre l’ordinador reposa en una taula groc plàtan. Al teu costat una cadira blava amb prou feines contrasta amb el color verd poma de les parets exteriors del teu bungalow. Rodejat de color en una tarda gris en la que el sol no pot donar vida ni als colors més brillants, veus l’amor i el turisme d’una altra manera.
El problema és que no estàs sol sol a les Bahames sinó que estàs rodejat de parelles celebrant la seva lluna de mel. A la teva dreta, a la piscina circular de l’hotel veus una parella fent-se un petó mentre dues copes de champagane s’acaricien tot fent un brindis al sol inexitent. Al teu davant, un camí de pedres arrodonides es converteix en una improvisada desfilada de barnussos blancs. Una d’aquestes parelles es desvia de la ruta prefixada i s’apropa al teu balcó. Et demanen si els hi pots fer una fotografia i et pregunten si seria possible que es veiés l’oceà de fons. Somriure als llavis, mar blava al darrera, fas click al disparador.
Fotografies i més fotografies, brindis i més brindis, petons i més petons, somriures i més somriures. Bahamas no és Las Vegas però de ben segur que Baudrillard podria aplicar el concepte de “simulacre “ als visitants i a les instal·lacions d’aquesta illa paradisíaca. I és que a les Bahames es viu una gran representación, una gran comèdia falsa de l’amor i de la felicitat dels recent casats.
Un va a les Bahames per demostrar als veïns que ha pogut viure uns dies de luxe màxim. Un es fa una foto amb l’oceà de fons per posar una mica de color a una trista i monòtona existència quotidiana. Un fa un brindis a un sol inexistent lluïnt unes ulleres de sol marca Chanel ja que no pot abrasar l’opulència dels més rics durant els 365 dies de l’any. En definitiva, un va a les Bahames per fer el joc al capitalisme més salvatge, per dir que s´ha viscut una setmana de luxe per després apretar-se el cinturó a la tornada. Tu has anat sol a les Bahames, però la visita de només un dia t’ha servit per reafirmar-te en en la teva idea que els casaments nomes són el veritable opi de la classe mitja: un somni de luxoriosa felicitat amb la data de caducitat impresa en un bitllet d’avió de retorn a casa.
Escrius sol a les Bahames. Estàs assegut en un banc rosa mentre l’ordinador reposa en una taula groc plàtan. Al teu costat una cadira blava amb prou feines contrasta amb el color verd poma de les parets exteriors del teu bungalow. Rodejat de color en una tarda gris en la que el sol no pot donar vida ni als colors més brillants, veus l’amor i el turisme d’una altra manera.
El problema és que no estàs sol sol a les Bahames sinó que estàs rodejat de parelles celebrant la seva lluna de mel. A la teva dreta, a la piscina circular de l’hotel veus una parella fent-se un petó mentre dues copes de champagane s’acaricien tot fent un brindis al sol inexitent. Al teu davant, un camí de pedres arrodonides es converteix en una improvisada desfilada de barnussos blancs. Una d’aquestes parelles es desvia de la ruta prefixada i s’apropa al teu balcó. Et demanen si els hi pots fer una fotografia i et pregunten si seria possible que es veiés l’oceà de fons. Somriure als llavis, mar blava al darrera, fas click al disparador.
Fotografies i més fotografies, brindis i més brindis, petons i més petons, somriures i més somriures. Bahamas no és Las Vegas però de ben segur que Baudrillard podria aplicar el concepte de “simulacre “ als visitants i a les instal·lacions d’aquesta illa paradisíaca. I és que a les Bahames es viu una gran representación, una gran comèdia falsa de l’amor i de la felicitat dels recent casats.
Un va a les Bahames per demostrar als veïns que ha pogut viure uns dies de luxe màxim. Un es fa una foto amb l’oceà de fons per posar una mica de color a una trista i monòtona existència quotidiana. Un fa un brindis a un sol inexistent lluïnt unes ulleres de sol marca Chanel ja que no pot abrasar l’opulència dels més rics durant els 365 dies de l’any. En definitiva, un va a les Bahames per fer el joc al capitalisme més salvatge, per dir que s´ha viscut una setmana de luxe per després apretar-se el cinturó a la tornada. Tu has anat sol a les Bahames, però la visita de només un dia t’ha servit per reafirmar-te en en la teva idea que els casaments nomes són el veritable opi de la classe mitja: un somni de luxoriosa felicitat amb la data de caducitat impresa en un bitllet d’avió de retorn a casa.
3/23/2009
3/22/2009
Noches de Carnegie
Voy a hacer un resumen de las piezas musicales que he visto en directo en el Carnegie Hall durante esta semana.
Empezamos por Pulcinella de Stravinsky, una auténtica sorpresa. A la espera de notas disonantes uno se encuentra una partitura totalmente neoclásica en la que se reivindica la música del siglo XVIII
Seguimos con la Sinfonietta de Janececk, una pieza llena de contrastes y juegos melódicos, en la que el genio de Janececk combina melodías tremandamente líricas con la poderosa fuerza de las fanfárreas militares.
Continuamos con Edgar Varese y sus "Amériques". Una composición muy díficil, llena de disonancias y percusiones en la que Varese plasma su visión de una Nueva York y de un Estados Unidos subidos al carro de la industrialización y del progreso.
Y terminamos con una sorpresa. Ella llegó y se puso el público a su bolsillo. Con un frac en la primera parte y un mantón de manila en la segunda, Estrella Morente hizo temblar de emoción el Carnegie Hall. Momento inolvidable: su interpretación de ¨La Aurora de Nueva York¨, una canción compuesta por su padre. Segundo Momento Inolvidable: su interpretación del tango de Carlos Gardel, "Volver"
Empezamos por Pulcinella de Stravinsky, una auténtica sorpresa. A la espera de notas disonantes uno se encuentra una partitura totalmente neoclásica en la que se reivindica la música del siglo XVIII
Seguimos con la Sinfonietta de Janececk, una pieza llena de contrastes y juegos melódicos, en la que el genio de Janececk combina melodías tremandamente líricas con la poderosa fuerza de las fanfárreas militares.
Continuamos con Edgar Varese y sus "Amériques". Una composición muy díficil, llena de disonancias y percusiones en la que Varese plasma su visión de una Nueva York y de un Estados Unidos subidos al carro de la industrialización y del progreso.
Y terminamos con una sorpresa. Ella llegó y se puso el público a su bolsillo. Con un frac en la primera parte y un mantón de manila en la segunda, Estrella Morente hizo temblar de emoción el Carnegie Hall. Momento inolvidable: su interpretación de ¨La Aurora de Nueva York¨, una canción compuesta por su padre. Segundo Momento Inolvidable: su interpretación del tango de Carlos Gardel, "Volver"
3/19/2009
4 hores
Et trobes sol a les Bahames. Al teu devant resta una platja buida que batega aigua color d’esmeralda. El vent bufa fort i les fulles de les palmeres, engroguides i seques dancen desconsolades a l’espera dels turistes que ben aviat ompliran les instal·lacions de l’hotel.
3/17/2009
Parecidos Razonables: Beyonce - Bob Fossee
Bob Fossee - The Mexican Breakfast
Single Ladies - Beyoncé
3/16/2009
Parecidos Razonables
Infidels, Televisió de Catalunya
Mistresses, BBCKatie, Trudi, Siobhan, and Jessica are four thirty-something women who've been good friends since college. Their lives have taken very different turns, but they all have one thing in common - infidelity. Their tangled web of love and deceit envelops all four woman with life-changing results.
3/15/2009
Pierre Bonnard
El Metropolitan Museum de Nova York dedica aquests dies una retrospectiva dels últims treballs del francès Pierre Bonnard. Titulada: Pierre Bonnard: The Late Interiors és una d'aquestes exposicions que només el MET por organitzar.Bonnard no cauria dins la categoria de pintors oblidats però sí en la dels artistes que han vist eclipsat el seu reconeixment per l'èxit d'altres col·legues (Picasso, Gauguin, etc...) Per això la mostra que he vist avui m'ha ajudat a conèixer un artista sobre el que mai havia sentit a parlar.
Després de veure els últims treballs pictòrics del francès a un li queda la sensació que Bonnard pinta un llenç dins d'un llenç, talment un joc de nines russes, en la que la confusió regna gràcies al trencament de les perspectives tradicionals i pel joc de l'ús i abús de les pinzellades de colors que trenquen i deconstrueixen la relació fons-figura.
Un personatge solitari regna en tots els quadres del francès: és la seva muller, a qui enquadra sempre d'una manera estranya, qui té la pell d'un camaleó: sempre menjada pel fons, renegada a l'extrem de l'enquadre.
Bonnard pinta taules, coberts, plates plenes de fruita. Els seus quadres ens mostren una constel·lació de plaers terrenals: les cireres madures, els grams de raïm rodons i verdosos, el plat ple de pernil.
No hi ha plaer sense dolor. La vida a la Costa Blava va canviar després de la mort de la seva muller. Per això aquest autoretrat, t'arriba amb la carícia d'una bufetada al final de l'exposició. És el reflex de sol·litud del pintor. En aquest quadre la figura no està desplaçada a l'extrem del llenç sinó al centre i el fons i la persona no es comfonen per l'abús de color. La sol·litud et fa canviar.
3/14/2009
Parecidos Razonables
"12 Rounds", dirigida por Renny Harlin (2009)
"21 Grams" dirigida por Alejandro González Iñárritu (2003)
3/11/2009
The Class - Gomorrah
En los cines de Nueva York han llegado dos películas europeas pequeñas. "Gomorrah" es una película seca que habla en presente de la mafia asentada en Nápoles mientras que "The Class" lo hace en un suburbio de París centrándose en la vida y los problemas de un profesor de secundaria.
Es imposible no relacionar estas dos películas sin hacer referencia a un personaje, a uno de los pilares de nuestra cultura contemporánea, como es Roberto Rossellini. El director italiano no solamente nos enseñó a mirar el cine de otra forma (como diría Ozu: "debemos lavarnos los ojos y aprender a mirar de nuevo") sino que a través de sus películas y sus escritos ("Un espíritu libre No debe aprender como un esclavo") nos avisó de la importancia del ciclo educativo en la vida del ser humano.
Ver estas dos películas en un intérvalo de dos días me ha hecho abrir una reflexión acerca del cine español: ¿por qué es tan díficil que nuestro cine nos hable en presente? Por qué el llamado cine social español encabezado por Fernando León de Aranoa no llega nunca a transmitir esta visión de lo real a secas? Porqué nadie tiene el valor de hablar de los problemas de la inmigración, del crimen, de la especulación inmobiliaria que se vive España? Incapaz de ofrecernos esta nueva visión, los españoles debemos contentarnos a revisitar la antigua Grecia de la mano de Alejandro Amenábar... Esto si que es cine contemporáneo.
The Class
Gomorrah
Es imposible no relacionar estas dos películas sin hacer referencia a un personaje, a uno de los pilares de nuestra cultura contemporánea, como es Roberto Rossellini. El director italiano no solamente nos enseñó a mirar el cine de otra forma (como diría Ozu: "debemos lavarnos los ojos y aprender a mirar de nuevo") sino que a través de sus películas y sus escritos ("Un espíritu libre No debe aprender como un esclavo") nos avisó de la importancia del ciclo educativo en la vida del ser humano.
Ver estas dos películas en un intérvalo de dos días me ha hecho abrir una reflexión acerca del cine español: ¿por qué es tan díficil que nuestro cine nos hable en presente? Por qué el llamado cine social español encabezado por Fernando León de Aranoa no llega nunca a transmitir esta visión de lo real a secas? Porqué nadie tiene el valor de hablar de los problemas de la inmigración, del crimen, de la especulación inmobiliaria que se vive España? Incapaz de ofrecernos esta nueva visión, los españoles debemos contentarnos a revisitar la antigua Grecia de la mano de Alejandro Amenábar... Esto si que es cine contemporáneo.
The Class
Gomorrah
3/04/2009
El Lenguaje de Los Signos
Navegando por el internet he econtrado unos cuantos vídeos que tienen algo en común: el lenguaje de los signos
Artist: Sia
Song: Soon We'll Be Found
Year: 2008
Director: Claire Carre
C'était bien (au petit bal perdu) par Philippe Decouflé
Pina Bausch - Gershwin - The Man I Love
Artist: Sia
Song: Soon We'll Be Found
Year: 2008
Director: Claire Carre
C'était bien (au petit bal perdu) par Philippe Decouflé
Pina Bausch - Gershwin - The Man I Love
3/03/2009
Amb "E" de Lleid[e]
Pot una campanya de màrqueting arribar a fer-se pública gràcies a la força del facebook i de l'internet 2.0? Pot un disenyador gràfic reinventar l'esperit d'una ciutat tot donant-li un toc modern sense renunciar a les seves tradicions?
La resposta és sí i es troba aquí:
Dissabte passat un grup de lleidatans desplaçats a Nova York em van comentar la iniciativa de'n Julio Estrela i ahir la meva amiga Glòria em va enviar el link d'aquest group creat al facebook i que promou l'oficialitat d'aquesta campanya de màrqueting.
Senyores i senyors, aquesta campanya ha de veure la llum. És realment extraordinària i seria una pena que quedés al calaix dels projectes mai realitzats. "E de Lleida" li senta com anell al dit a la ciutat ja que no només li dóna un toc de modernitat a una ciutat que necessita projectar el seu esperit creatiu sinó que juga i reinventa les tradicions i símbols que han donat caràcter a la ciutat (caragols, fruita, Indibil i Mandoni, la Seu Vella, lo Marraco, etc.)
La gràcia del disseny d'en Julio és que crea un logo que representa la ciutat.
Per art de màgia, la Seu Vella és converteix en una pseudo-E, en el logo que representa la ciutat i que s'aplicarà amb molta gràcia en els diferents pòsters que composen aquesta campanya...
... en el que es reinventa el I Love NYC
... s'explica alguns indrets "màgics" de la ciutat
... algunes tradicions...
... la típica boira lleidatana
... tot acabant amb el meu pòster preferit. Per a mi, la joia de la corona.
Des d'aquí només desitjar al Julio que aquest projecte pugui veure la llum i demanar a les institucions de ponent que no deixin passar aquesta oportunitat per reinventar Lleida.
La resposta és sí i es troba aquí:
Dissabte passat un grup de lleidatans desplaçats a Nova York em van comentar la iniciativa de'n Julio Estrela i ahir la meva amiga Glòria em va enviar el link d'aquest group creat al facebook i que promou l'oficialitat d'aquesta campanya de màrqueting.
Senyores i senyors, aquesta campanya ha de veure la llum. És realment extraordinària i seria una pena que quedés al calaix dels projectes mai realitzats. "E de Lleida" li senta com anell al dit a la ciutat ja que no només li dóna un toc de modernitat a una ciutat que necessita projectar el seu esperit creatiu sinó que juga i reinventa les tradicions i símbols que han donat caràcter a la ciutat (caragols, fruita, Indibil i Mandoni, la Seu Vella, lo Marraco, etc.)
La gràcia del disseny d'en Julio és que crea un logo que representa la ciutat.
Per art de màgia, la Seu Vella és converteix en una pseudo-E, en el logo que representa la ciutat i que s'aplicarà amb molta gràcia en els diferents pòsters que composen aquesta campanya...... en el que es reinventa el I Love NYC
... s'explica alguns indrets "màgics" de la ciutat
... algunes tradicions...
... la típica boira lleidatana
... tot acabant amb el meu pòster preferit. Per a mi, la joia de la corona.
Des d'aquí només desitjar al Julio que aquest projecte pugui veure la llum i demanar a les institucions de ponent que no deixin passar aquesta oportunitat per reinventar Lleida.
Los Relojes de Nelson
Seguimos buceando en el movimiento MidCenturyModern. George Nelson diseñó uno de los relojes de pared más originales de la historia. Nos encontramos en los años 50, en plena época del fordismo, en el que se desarrolló un nuevo sistema de producción llamado en cadena. Bajo la batuta de la sincronización mecánica, el fordismo reverenciaba el automatismo del reloj. Por eso no nos ha de extrañar que el reloj centrara parte de los esfuerzos de este nuevo colectivo de diseñadores.
Subscribe to:
Posts (Atom)