Silenci

Quina setmana... el silenci té una raó musical... Per descobrir-ho:

LOBA - Shakira

Una nova mostra de bona arquitectura

Al davant de l'edifici del Cooper Union, s'aixeca un edifici de nova planta. Creat per el despatx d'arquitectura, Morphosis, ja està considerat com un dels millors edificis de la ciutat de Nova York (NYTimes).

Un arbre d'acer (2)

I entre les rames d'acer, una nena va començar a jugar

Un arbre d'acer

I al terrat del Metropolitan Museum ha nascut un arbre d'acer, obra de l'artista americà Roxy Payne. En una tarda solellada, el gris d'aquesta gegantina escultura arbòrea contrasta amb el blau del cel de Manttan i amb la verdor de Central Park.

Llumetes de color?

L'artista Jenny Holzer va ocupar per uns mesos una de les plantes del Whitney Museum. L'obra de Holzer és mundialment coneguda per la utilització de les pantalles de LED. En les seves creacions, aquestes pantalles no transmeten missatges banals-informatius talment als aeroports o a la xarcuteria mentres esperes pacientment pel teu número sinó que Holzer et bombardeja amb missatges amb una alta càrrega política (per exemple: la Guerra d'Irak). L'obra de Holzer pot semblar un joc, una llaminadura de colors purs que mig t'hipnotitza però en el fons l'americana t'està preparant per una bufetada ben amarga i sorollosa.


I preocupada pel missatge, entremig de les pantalles multicolors, destaca una habitació blanca plena de quadres amb fons blanc i lletra negra en les que Holzer reprodueix sense cap modificació documents públics sobre la guerra d'Irak (que es poden descargar on-line) pertanyents al l'excèrcit americà en el que s'evidencia les paraules, elements que han estat censurats. Podem viure en la societat de la informació, en la que les paraules es desplacen a més velocitat que mai, però la goma d'esborrar i el típex encara són d'una gran utilitat.

L'ètica de l'emmarcador

Després d'estar molts dies tancat a l'oficina, ahir vaig tenir l'oportunitat d'escapar-me del cubicle. La meva escapada tenia una destinació clara: John Esty, una botiga del West Village on el MoMA ha emmarcat la majoria dels seus quadres. No era la primera vegada que em tocava anar a aquest establiment per motius de feina. O sigui, que el propietari ja em coneixia. Al veure l'estat de conservació de la foto que portava a emmarcar va i em dir:

-"Ui, no pateixis... això no és res comparat amb el que em va passar un dia"
-"Què et va passar"
-"Un dia va venir un senyor. Em va comentar que volia emmarcar una fotografia. Mà a la butxaca em treu un paper gruixut i comença a desplegar-lo. Com t'imaginaràs, la sorpresa va ser majúscula al veure que es tractava d'una foto de Richard Avedon. Calculo que valia uns 14.000 dòlars."
-"El tipo portava un Richard Avedon a la butxaca dels pantalons?", pregunto
-"Sí"
-"I tu, que vas fer, com vas reaccionar?"
-"Li vaig dir que marxès, que no podia emmarcar una foto a una persona que no sap apreciar l'art. Aquest senyor no es mereixia que jo li emmarqués la foto".
-"I què va dir ell?"
-"Que si volia em podia comprar una altra"

La fi d'una època

Union Square, una de les places amb més vida de la ciutat veurà com un dels commerços que la delimiten s'està preparant per un gran tancament. Que un comerç a Manhattan plegui no és cap sorpresa, jo diria que és gairebé un fet rutinari. Ara bé, que la botiga Virgin tanqui té una significació especial. Marca el fi d'una època: la de la compra de CDs i els DVDs en botigues. Virgin tanca però jo em pregunto que deu pensar la botiga Barnes and Nobles (de llibres) que encara aguanta a l'altre costat de la plaça. Riu o tremola de por? Acabarà el món dels llibres com el de la música? Acabaran els llibres digitals amb la literatura escrita sobre paper? No em pregunteu la resposta: no la sé.

Llums de Manhattan

A les dotze del migdia, el consum innecessari: una bombeta brilla solitària al barri de Tribeca.

Dos ballerines en una gelateria

I caminant per Manhattan, de sobte, em trobo amb dos ballerines fent cua en una gelateria.

Post 882: La Botiga dels Horrors?

Sí, sembla impossible però a Espanya vam arribar a emetre aquest tipus de programes. Era el principi d'una televisió, TeleCinco. Significava la implantació d'un model de televisió privada que s'inspirava en Itàlia. Valerio Lazarov (realitzador televisiu reconegut per l'abús del zoom) n'era el director i el pastís accionarial estava dividit a parts entre: Berlusconi (25%), ONCE (25%), Ediciones ANAYA (25%), Ángel Fernández- Chocolates Trapa (10%) i l'empresari Ángel Medrano. "Tu Pantalla Amiga", com s'autodenominava aquest nou canal a la italiana, ens va donar ¨autèntiques¨ sorpreses televisives en una Espanya que poc a poc s'anava allunyant de l'ombra de la dictadura militar i anava construïnt la seva nova identiat. De la mà de Lazarov, "VIP noche", "Tutti Fruti", "Su Media Naranja", "Telecupón", "Humor Amarillo", "Entre Platos Anda El Juego", "Goles Son Amores", "Bellezas Al Agua", "Contacto con Tacto", "Ay que Calor!" i el conjunt de ballarines com les "Mamachico" van omplir una graella que podria formar part d'una botiga dels horros. Tot i això, si analitzem amb calma aquest tipus de programes, tots ells estan caracteritzats per una cert sentit del "naïve", de l'adolescència, abscent de qualsevol maldat. En canvi, els programes que Telecinco ha emés en els últims cinc anys no són un joc d'adolescents. Telecinco, ha substituït la pluma de marabú per la mala llet i la sang, tot eliminant l'ètica periodística dels seus programes (els seus serveis informatius en són un exemple). Per tant, la pregunta és clara: ara podrem riure del tipus de programes de finals dels anys noranta, però m'agradarà veure com veurem la carnassa que Telecinco ha produït d'aquí quinze anys. Segurament, tindrem vergonya aliena.

El crit de Bacon

Passeges entre les sales del Metropolitan Museum de Nova York i descobreixes un pintor del qui havies sentit anomenar per l'alt preu pagat pels seus tríptics però del qui mai havies vist una de les seves pintures. Dediques dues hores d'una tarda de dissabte a entendre el crit de Bacon forjat a partir de la crisi de la Segona Guerra Mundial. Arribes al final de l'exposició i tornes a començar, tot centrant-te en els quadres que més t'han impressionat. Per segona vegada, trespasses la línea de sortida i et topes amb un Caravaggio. Sense voler-ho realitzes la connexió: més de tres segles separen ambdós creadors però els temes que tracten els dos artistes no han evolucionat massa: l'absolutisme de l'església, la dita de Hobbes de "l'home és un llop per l'home", la violència, l'exhuberància de la carn i la desesperació del crit.

Para hacer una paella

No sé si Dalí se encuentra escondido como el creador de este vídeo... pero es una de las cosas más surrealistas que he visto últimamente. Un programa alemán de los años 60 nos enseña como cocinar una autentica paella valenciana...