Post 987: Us presento el meu fillol

Hi ha experiències que et canvien la vida, i si no la capgiren de cop, com a mínim el forcen a  reflexionar sobre el món que ens envolta. Demà farà dues setmanes del meu retorn a Nova York després de passar dues setmanes viatjant per Colòmbia tot gravant documentals per la Fundació Peus Descalços (www.fundacionpiesdescalzos.com) de la cantant Shakira.

Em resulta impossible oblidar-me dels contrastos que vaig presenciar allí; dels barris rics de Bogotà a les chavoles de Altos Cazucá; de la bellesa colonial de Cartagena de Índies a la pobresa del barri que envolta l'aeroport internacional d'aquesta ciutat. De conèixer una nena que mai havia vist unes escales mecàniques ni un avió  i que mai havia menjat una hamburguesa, a veure com les classes més benestants de Bogotà es mengen un filet a la zona G de la capital mentre l'aeroport El Dorado s'omple de jets privats...

En 15 dies he descobert moltes coses, però segurament la més important és que la noblesa és una de les virtuts humanes més importants... Dit d'una altra manera: un pot ser pobre però honest. Un no pot tenir totes les comoditats de l'anomenat primer món però no s'oblida de somriure i de ser agraït. Una família no pot tenir accés a supermercats del primer món, ni una casa amb cadires de fusta però el primer que fan quan el reben a un és obrir la porta, preparar-te  un cafè i fer-te un raconet on asseure's.

A Colòmbia he vist com l'educació pot transformar vides i com els petits canvis poden generar uns grans beneficis a la comunitat. Per això he decidit apadrinar un nen de la Fundació...  Amb un sol dolar al dia, es pot donar l'oportunitat a un nen colombià de construir un futur pròsper ja que amb aquests diners,  la Fundació Peus Descalços garanteix una educació de qualitat i una alimentació a un dels seus alumnes... Aquesta és una de les múltiples avantatges d'apadrinar un nen...

Avui us vull presentar al Manuel... Ell és el meu afillat. Viu a Chocó... una de les zones més oblidades i més pobres de Colòmbia. Es un fill de desplaçats; el seu pare va ser assassinat per la guerrilla i la seva mare es va veure forçada a abandonar la seva llar i viatjar fins a Chocó on vivia la seva mare... En Manuel és un nen ple de vitalitat i és una persona molt intel-ligent... L'hauríeu de veure com utilitza el seu ordinador OLPC (one laptop per child) i com juga a futbol... També hauríeu de veure com ajuda a la seva mare a cuidar de la seva germana petita i el bé que parla... Aquí els deixo amb una carta que m'ha escrit, la primera... Com en Manuel hi ha milers de nens a Colòmbia que tenen el dret a tenir les mateixes oportunitats que nosaltres... A les seves mans està la possibilitat de fer realitat un canvi. Amb 70 cèntims al dia poden ajudar a trencar el cercle de la pobresa. Apadrinin un nen, us ho recomano de tot cor. Per a més informació, visitin la pàgina web de Peus Descalços.

Els Anys Perduts

(text publicat al blog de Catalans pel Món de TV3 el 20 de maig)


A Nova York la primavera ja ha arribat. A Central Park, els cirerers que envolten el llac més gran, l’anomenat Reservoir, ja han florit, tot tenyint de color rosa clar les tranquil·les aigües d’un dels meus indrets preferits de la ciutat.

Arriba la primavera i amb ella m’envaeix una certa tristor en llegir el que succeeix a la meva terra. Intento lluitar contra aquesta invasió melancòlica, dient que aquest estat encaixa més amb la tardor que amb l’explosió primaveral que la ciutat està vivint... Però no puc. Llegeixo els diaris i em poso trist.

Tant a Catalunya com a Espanya hem perdut 10 anys. I la culpa no és dels polítics sinó tota nostra. Com a ciutadans ens agrada donar la culpa als nostres representants institucionals, però sempre oblidem que nosaltres els hem elegit i que com a ciutadans tenim el deure de participar activament en les decisions polítiques.

Si hi ha una cosa que he après en aquests quatre anys als Estats Units és el valor que donen a la responsabilitat cívica: els ciutadans participen activament en totes les eleccions, els periodistes i els polítics accepten el repte de les entrevistes dures i en profunditat. En resum, la ciutadania americana sap que la democràcia és un règim fràgil que s’ha de defensar en cada moment, amb un president que es dirigeix cada setmana a la ciutadania explicant la realitat amb una transparència que a un espanyol, acostumat a viure en un somni, li podria resultar desagradable.

En canvi, a Espanya i Catalunya hem entès la participació democràtica en uns referèndums sobre la independència de Catalunya que en lloc d’unir-nos en separen, amb una relació periodistes-polítics que fa fàstic (polaritzats, amb la falsa demagògia del “Tengo una pregunta para usted” en què la pregunta més dura és “Sap quin és el preu d’un cafè?”), amb periodistes i columnistes setciències que poden opinar tant de l’últim gol de Messi com de la situació econòmica mundial o la marea negra del golf de Mèxic.

Em fa ràbia veure un país que dedica titulars a fets com que el president no sàpiga el preu d’un cafè. Jo no vull un president que sàpiga el preu del cafè. Jo vull un president que conegui la realitat econòmica, que tingui l’empenta necessària per dirigir-se a la nació en un discurs televisat i ens digui a la cara que hem perdut 10 anys: que hem volgut viure com els rics, que hem volgut ser un país nòrdic quan la xarxa econòmica i social no ens ho permetia. Que ens digui que hem de canviar el model productiu, que hem de ser més responsables, que com a ciutadans hem de demanar als polítics austeritat i que aquests posin fi a la política del malbaratament. De demanar als polítics que redueixin el nombre d’assessors i d’institucions públiques (ajuntaments, consells comarcals, diputacions, conselleries, generalitats, ministeris, televisions i ràdios públiques, ambaixades catalanes de pandereta, viatges oficials, etc.). Que ens digui als ciutadans quant ens costen els cotxes oficials de tots aquests càrrecs polítics, que ens diguin quants diners ens hem gastat amb “xecs nadó” i amb anuncis que ens diuen “Catalunya le sienta bien a tu pelo”. Que ens digui per què organitzem actes a Nova York, tot invitant periodistes a volar des de Barcelona a la ciutat dels gratacels perquè, tal com em va dir un dels responsables, "si sortim a 'La Vanguardia' i a Catalunya Ràdio ja estarem més que contents".

Necessitem canviar. Des de la distància em poso trist en llegir aquestes notícies. I el que em fa més ràbia és que la persona que s’atreveixi a dir el que he escrit, serà considerada, de cop, un enemic de la pàtria. Abandonem la pàtria, les discussions nacionalistes, els viatges oficials multitudinaris i posem-nos a treballar. Siguem més responsables. Per desgràcia, tots sabem que els nostres fills no viuran millor que nosaltres (ens hem polit tots els recursos). Com a mínim, comencem a canviar perquè els nostres néts puguin viure en un país millor. La decisió no és difícil: és a les nostres mans.

Ray Of Light

Ray of Light - Rayo de Luz

Post 917: Visat

Doncs sí... a NYC ens haurem de quedar tres mesos més sense poder sortir ni entrar del país... Oficialment sóc un alien in transit (que pot sonar molt bé en boca de l'Sting però no en la meva). Només espero que immigració m'aprovi la visa després d'estar tres mesos preparant la meva sol·licitud (portfolio de 200 pàgines, 15 cartes de recomanació, i uns quants dòlars gastats en advocats). Però bé, avui estem a 30 de desembre i en 24 hores direm adéu a un any... en cinc dies arribaran els reis d'Orient i jo només demano un regal... Salut i Feliç 2010.

Un Inici

Des del campanar de l'església de Miralvent, la plana de Lleida adquiria tots els colors del verd imaginables. A mà esquerra, el canal de Serós separava la població de la lluentor dels camps de presseguers en ple agost. A la dreta, les dues muntanyes: la Serra del Marxant i la Muntanya Trencada delimitaven una població que veia trencat el seu silenci immortal pels cops de campana que el seu avi comptava amb mil·limètrica precisió. A la plasa de l'església dos cotxes carregats de corones de flors esperaven que les portes de la Casa del Senyor com al Mossén Xavier li agradava dir, s'obrissin i d'ella en sortissin dos taüts blancs. Les campanes seguien bategant, espantant a les cigonyes que només feia cinc minuts havien aturat el seu picoteig característic. A cada campanada, desenes de coloms marxaven foragitats pel so sec del repic de les campanes mentre que els gats que caminaven solitaris pels carrers costeruts de Miralvent buscaven aixopluc en una obertura d'una casa abandonada del carrer Bonaire.

Post 909: En El Metro

En el metro:

- On vius?
- Enlloc, jo visc a Brooklyn

(a vegades una frase que podria semblar extreta d'un llibre d'en Paul Auster apareix sense que un s'ho esperi de camí a la feina)

Hoy

Hoy he escuchado como la señora que me hace las ensaladas en el take away me decía que hacer una ensalada equivale a construir tu propia constelación mezclando estrellas y planetas.

He leído que cada minuto 100 meteoritos golpean en un lugar de la galaxia

He visto como un niño bateaba burbujas de jabón en un parque mientras un policía ayudaba a un niño a llenar un globo de agua.

He imaginado como una sonrisa se diluía en una noche de verano.

Connexiones Perdidas

En la página craiglist uno puede encontrar la dirección de un instalador de aire acondicionado, puede alquilar una habitación en Manhattan hasta incluso puede encontrar el trabajo de su vida. El otro día el NYTimes encontró momentos de poesía en esta página. Más concretamente en la sección de connexiones perdidas en la que ciudadanos de Manhattan escriben una pequeña nota indicando que conocieron a alguien en algún lugar de la ciudad y no se atrevieron a hablar. Aquí hay algunas muestras de estas poesías urbanas encontradas hoy.


You were giving out the papers and calling names for the lottery of 9 to 5. I thought you were just my type with the glasses and outfit. You probably didn't even notice me. Would have talked to you but that could be awkward. I won the lottery but now I wanna take my chance on you...


Hi - We're sitting across from each other.
You have on a black T - and working on your Macbook Pro.
I have on a green T and working on my Macbook Pro.

Would love to chat. . . .


Sunday Low Tea

We were both outside towards the bar all the way to the right when we first made eye contact. I was under the tarp; you were by the tables with a group of friends wearing a black polo shirt. You have dark hair and an adorable smile. We went inside to dance to the last song, as I waited for a discreet moment to come speak with you. As the crowd left, I was hoping again to approach you, but we were both speaking to other people. When you were finally alone, I was unable to break away.

If by chance you see this, I hope we can connect. I've seen you around before and hope to see you again. I've thought of you often since Sunday. Will gladly give more details...

We talked in line, after seeing each other in the bathroom. Music, work, regional pride....We were watching different movies....

Silenci

Quina setmana... el silenci té una raó musical... Per descobrir-ho:

LOBA - Shakira

L'ètica de l'emmarcador

Després d'estar molts dies tancat a l'oficina, ahir vaig tenir l'oportunitat d'escapar-me del cubicle. La meva escapada tenia una destinació clara: John Esty, una botiga del West Village on el MoMA ha emmarcat la majoria dels seus quadres. No era la primera vegada que em tocava anar a aquest establiment per motius de feina. O sigui, que el propietari ja em coneixia. Al veure l'estat de conservació de la foto que portava a emmarcar va i em dir:

-"Ui, no pateixis... això no és res comparat amb el que em va passar un dia"
-"Què et va passar"
-"Un dia va venir un senyor. Em va comentar que volia emmarcar una fotografia. Mà a la butxaca em treu un paper gruixut i comença a desplegar-lo. Com t'imaginaràs, la sorpresa va ser majúscula al veure que es tractava d'una foto de Richard Avedon. Calculo que valia uns 14.000 dòlars."
-"El tipo portava un Richard Avedon a la butxaca dels pantalons?", pregunto
-"Sí"
-"I tu, que vas fer, com vas reaccionar?"
-"Li vaig dir que marxès, que no podia emmarcar una foto a una persona que no sap apreciar l'art. Aquest senyor no es mereixia que jo li emmarqués la foto".
-"I què va dir ell?"
-"Que si volia em podia comprar una altra"

La fi d'una època

Union Square, una de les places amb més vida de la ciutat veurà com un dels commerços que la delimiten s'està preparant per un gran tancament. Que un comerç a Manhattan plegui no és cap sorpresa, jo diria que és gairebé un fet rutinari. Ara bé, que la botiga Virgin tanqui té una significació especial. Marca el fi d'una època: la de la compra de CDs i els DVDs en botigues. Virgin tanca però jo em pregunto que deu pensar la botiga Barnes and Nobles (de llibres) que encara aguanta a l'altre costat de la plaça. Riu o tremola de por? Acabarà el món dels llibres com el de la música? Acabaran els llibres digitals amb la literatura escrita sobre paper? No em pregunteu la resposta: no la sé.

El crit de Bacon

Passeges entre les sales del Metropolitan Museum de Nova York i descobreixes un pintor del qui havies sentit anomenar per l'alt preu pagat pels seus tríptics però del qui mai havies vist una de les seves pintures. Dediques dues hores d'una tarda de dissabte a entendre el crit de Bacon forjat a partir de la crisi de la Segona Guerra Mundial. Arribes al final de l'exposició i tornes a començar, tot centrant-te en els quadres que més t'han impressionat. Per segona vegada, trespasses la línea de sortida i et topes amb un Caravaggio. Sense voler-ho realitzes la connexió: més de tres segles separen ambdós creadors però els temes que tracten els dos artistes no han evolucionat massa: l'absolutisme de l'església, la dita de Hobbes de "l'home és un llop per l'home", la violència, l'exhuberància de la carn i la desesperació del crit.

Fotografiando un tríptico de Bacon

Tras pasar por Londres y Madrid, la exposición retrospectiva de Bacon llega a Nueva York. Esta es la primera entrega.

Alice Tully Hall

Nueva York ha re-estrenado una nueva sala de conciertos: El Alice Tully Hall. La pareja de arquitectos Diller-Scofidio han diseñado un edificio que respira vitalidad: dónde antes había mármol, ahora hay cristal. El estilo brutalista del auditorio original da paso a una arquitectura más humana, más contemporánea en el que la caja de música tiene una de las mejores acústicas del mundo. ¿Qué más se puede pedir, no?

Tarda de Museu

Vaig al Metropolitan Museum dissabte a la tarda. Entremig de les sales immenses del museu veig una dona que camina amb ulls molt oberts: dóna voltes per la sala, aixecant el cap com si intentés trobar amb la mirada algú que ha perdut. M'apropo a ella, m'agafa de la mà i amb veu dolça em diu "my friend,... I lost my friend". La mà que sacseja, la mirada que segueix buscant entre les sales del museu: "my friend" repeteix sense parar i noto como els ulls comencen a estar humitejats. De cop, sento que crida "here she is" (aquí està), sense deixar-me la mà, la dona accelera el pas, es dirigeix a la seva amiga i li diu "I lost you" (t'he perdut), l'altra li contesta "I've never left this room" (mai he abandonat aquesta sala). La dona ara somriu, em mira i pronuncia amb un accent perfecte "merci". Em giro i veig al meu darrera un quadre de Renoir.

I el Sonar va arribar a NY

I el festival Sonar va arribar a Manhattan ahir a la nit. El Baryshnikov Arts Center es va convertir en una gran caixa de música de últimes tendències i si tenim en compte l'assitència (cues al carrer), la repercussió mediàtica (demà sortirà al NYTimes) i el bon nivell artístic vist ahir, hem de dir que la proposta va ser un èxit absolut.

Sonar es una de les marques més exportables de les que tenim a Catalunya. Nova York sembla un bon lloc per fer-hi una primera temptativa d'aterratge (malgrat la competència que existeix) però no s'ha de ser tímid. Si realment es vol exportar la cultura catalana a l'exterior s'haurà de fer amb activitats com aquestes en la que el poder d'atracció del públic no estigui renyit amb la qualitat i el risc.

Primavera

(foto crèdit: Institut Ramon Llull)


A Nova York la primavera no avisa sinó que t’explota davant dels nassos. A Manhattan passem d’arraulir-nos endinsants en abrics d’eskimal a lluir una samarreta de màniga curta amb el logotip dels METS o dels Yankees (o en el meu cas del Lakers de L.A). I es que a Nova York passem de la neu: del captiveri de la calefacció de la llar i l’oficina a prendre el sol al voltant del riu Hudson.

A Nova York arriba la primavera però ho fa per només quedar-se tres setmanes. Arribarà l’estiu i amb ell les olors de les escombreries, del fum de les parades dels carrers, del soroll dels nens juganers de les piscines públiques a l’aire lliure de Manhattan, de l’aire condicionat dels vagons del metro amb els sempre reconeixibles visitants peninsulars (amb els anys l’emigrat novayorkès desenvolupa un setè sentit que l’hi permet reconèixer a l’instant els seus compatriotes que estan de visita a la ciutat. Però permeteu-me que em guardi les explicacions ja que això mereix un altre post).

A la ciutat dels gratacels a la que li costa ara més que mai construir edificis alts (arribarem a inaugurar mai el nou World Trade Center?), la primavera s’escapa de les teves mans deixan-te la pell amb ganes de més dies amb temperatures soportables. Arriba i desapareix talment la mostra de cultura catalana que puntualment arriba a la ciutat.

Escenari buit. Un banc. Una alfombra blanca. Llums de fanalet com a teló de fons. El Baryshnikov Arts Center, de gom a gom. Les llums que s’apaguen i entra Jessica Lange amb faldilla i jaqueta negra. S’asseu. Obre el llibre i ens comensa a llegir “La Plasa del Diamant¨. Que no se m’enfadin totes les actrius que han representat aquest personatge esculpit per Mercè Rodoreda però Jessica Lange és la millor Colometa que mai he vist (i això que els del Institut Ramón Llull em van confirmar que només van assajar el text durant tres dies).

Els cinquanta minuts de representació volen, llàgrimes als ulls, Jessica Lange s’eixuga per última vegada amb un mocador en el que resten en forma de llàgrimes, les ferides de la narrativa de Rodoreda. Públic d’enpeus, Jessica Lange abandona l’escenari mentre les llums de fanalets de color groc, vermell i lila ens recorden l’utopia de la Segona República.

I jo abandono la representació amb ulls humits. De cop, una memòria no viscuda em fa plorar: la de la guerra civil espanyola. Camino per Hells Kitchen, i de sobte veig l’sklyline de la ciutat. M’aturo, l’observo i el parpelleig de les llums dels gratacels em recorden que ja ha arribat la primavera a Nova York, però ho ha fet amb l'intenció de quedar-se dins la meva memòria fràgil. La prosa de Mercè Rodoreda n’és la responsable.

Sant Jordi

Entres al metro, treus la goma que manté comprimit l'extens New York Times i en primera portada et trobes la foto d'una rosa. No hi ha millor manera de començar un dia i una diada, la de Sant Jordi.

Mitjanit

Dimarts vespre. A la televisió, els presentadors dels informatius de la FOX no paren de repetir la frase màgica: s'apropa una tempesta a Manhattan. Al carrer, una boirina lleugera, colorojeda de taronja per la llum dels fanals, ens prepara pel tro que deixarà Nova York en silenci per unes dècimes de segon. Minuts més tard, comença a ploure.

Et refugies al teu apartament. El soroll del radiador et reconforta: és senyal inequívoca que no passaràs fred aquesta nit. Dos quarts de dotze, poses l'alarma al despertador i te'n vas a dormir. Vuit hores més tard t'aixeques, revises els e-mails, et dutxes, parles amb la família i te'n vas a treballar. Tapa de l'ordinador abaixada, t'acomiades dels teus companys de feina. Revises el telèfon i te n'adones que tens un missatge gravat. Desconeixes el remitent però et sorprèn l'hora en que te'l van deixar: la una de la nit.

Comences a escoltar-lo i tot i que reconeixes la veu, et sorprèn el to. Es el teu amic Juahn qui des de Colòmbia t'explica que la seva mare ha tingut un atac de cor i que des d'ahir a la nit està a cuidats intensius en un hospital de Bogotà. Nerviós, no acabes d'escoltar el missatge i el truques.

Parles amb ell. Deixes que t'expliqui com se sent ja que no saps què dir-li. Intentes consolar-lo, donar-li ànims però saps que no hi ha bàlsam possible. En Juahn està espantat, perdut. La seva mare era un exemple de dona bolcada a ajudar als altres: ambaixadora de la Creu Roja, transportava felicitat amb el seu somriure als més pobres del seu país. Li dic al Juahn que ell ara ha de ser el fort, qui ha de donar tota l'energia a la seva mare però ell em pregunta: Xavi, però tu creus en Déu?

Li dic que ja no ho tinc clar, que abans creia que no però que ara estic perdut. Em demana que resi o que pensi amb la recuperació de la seva mare. Li prometo que ho faré i em poso a escriure aquest post, tot desitjant que el somriure de la mare del meu amic torni a il·luminar la seva cara.

És dimecres, són les 8.35 de la nit i Juahn, la teva mare està en els meus pensaments i resos.

Setmana Santa

Arriba Setmana Santa i l'hivern sembla que no vulgui abandonar la ciutat. Durant cinc minuts neva, després un sol enlluernador eclipsa uns núvols que cinc minuts més tard tornaran a deixar uns minúsculs flocs de neu.Canvis de temperatura, passem del fred a la calor en segons i tu, tancat a l'oficina esperant que els telèfons deixin de sonar i s'acabi l'última reunió del dia. Paraules i més paraules, promeses i més promeses que saps que mai es faran reals. Estàs cansat d'esperar i trobes l'única escapatòria en aquest blog mig oblidat.Voldries escriure més coses però la prudència et tapa la boca amb l'esparadrap de l'autocensura.