Un ocea ens separa fisicament pero no animicament. Ahir va ploure a Harlem. Avui el dia s'ha aixecat amb sol pero llagrimes de condol han caigut sobre l'asfalt dels carrers del meu barri de Nova York.
Un ocea i vuit hores de diferencia ens separa...
Distancia, distancia,... la maleida distancia fa impossible que obri la porta del carrer major 15, surti al carrer, passi per davant de dues portes i us pugui abraçar.
Avui no em surten les paraules. Em costa molt. El teclat pesa mes que mai i les paraules sembla que vinguin carregades amb el sobrepes de la tristesa. Potser es que avui les paraules no serveixin. Per aixo ara m'agradaria creuar el Hudson de Lorca, travessar l'Atlantic de Verdaguer i aterrar a la Lleida de Marius Torres per abraçar-vos i per dir-vos que em sap molt de greu.
Avui es un dia trist. Un dia de memories que brollen sense control i d'imatges contraposades. Per aixo quan he obert la finestra de la meva habitacio de Harlem, i he mirat l'exterior m'he trobat en un carrer costerut rodejat de cases blanques amb balcons plens de geranis. En un d'ells Juana t'he vist a tu i t'he recordat amb la vitalitat que sempre et va caracteritzar.
7 comments:
Xavi,
q bonic tot això q has dit avui. M´hi he sentit molt identificada, sé perfectament què és sentir tot i la distància i, tant de bo, això ho pogués experimentar tothom. Potser així, sovint ens seria més senzill dir a les persones q les trobem a faltar a la cara (no per telèfon, mail, carta,..,), dir q ens agradaria poder-los tocar la seva pell, mirar-los als ulls, dir-los q recordem cadascuna d´aquelles paraules q ens van dir l´última vegada q ens vam veure pq, per nosaltres, van ser especials i ens les repetim interiorment un munt de cops. En definitiva, dir-los q els estimem. T´imagines q bonic seria el món si cada vegada q parléssim diguéssim tot allò q volem sense pensar q pensin tal altra? Q covards arribem a ser sovint!
Q fàcil seria tot si, en tot moment, treiéssim tot allò q portem dins sense por a q ens facin mal. Si sentissim al 100%. Si diguéssim tot allò q volem i sentim interiorment.
En tot cas, animar-te a q continuïs escriguent aquest blog pq, portes dins una gran persona. Dir-te q m´ha encantat quan dius "en un d´ells Juana t´he vist" pq m´ho crec perfectament.
Merci per totes i cadascuna de les reflexions a les q em trasllades, Xavi.
Anna Ma
Me encanta leerte en catalán. Te expresas de un modo totalmente diferente que cuando lo haces en ingés o castellano.
Un post precioso...muy emotivo, si :)
Nus a la gola .... i llagrimeta a punt de caure ... aquí plou (vaja, diluvia) i també estic lluny ...
Es NYC o sempre escrius així crack!? ;)
Molts musus d' ànims.
xavi, no et coneixo gaire, però com t'he sentit un xic trist (un xic bastant), t'he penjat al meu blogg una cançó que t'acompanyarà en el dia d'avui.
petons
ups! m'oblidava de dir.te el meu blogg: http://frombcnwithlove.blogspot.com
Anna Maria, gracies :) tens tota la rao amb el que has escrit :)
Wen... la veritat es que quan he d'escriure algo sobre sentiments ho he de fer en catala!
Exola! muxus busus
Maria, que maca la canso... realment preciosa...
Xavi, sovint penso que la vida no es tan complicada com ens pensem, es ben simple, de relacions i amors, i gent a la que apreciem, de bons moments i de paraules, de ulls que brillen i de abrassades, de somnis i somriures... i la resta es tot soroll.
Espero que et trobis millor, en aquest dia mes trist.
Silvia
Post a Comment